Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i esport
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Arts i cultura

02/02/2024

El segon retorn de l’Agulla de la geganta

Foto por Françoise Perri

Berta Sanz Román traça en aquest article la cartografia d’una història íntima i familiar, el recorregut vital d’una obra d’art que ha tocat la fibra més sensible de Menorca: la del territori. L’Agulla de la geganta, escultura creada per Nuria Román i pensada per cosir el vincle trencat entre els éssers humans i la naturalesa, va ser vandalitzada i tornada a la costa per la mar. Avui ens asseim a Mongofra a pensar en Oteiza, Chillida, Schlosser i també en l’Hotel Melià, en el Royal Son Bou Family Club i en el White Sands Beach Club. Qui decideix què és apte o no per a un espai determinat? Com ho fa? Té gènere, aquesta decisió? Té classe?

Berta Sanz Román per Revista Posidònia

Quan na Nuria arribava a casa de l’àvia, la mirava amb una certa desconfiança. Era una dona que parlava en menorquí en ple barri madrileny de Chamberí. Havia sortit de l’illa amb 23 anys, però encara mantenia l’empremta de Menorca; menjava camaiot amb el cafè amb llet per berenar i cantava cançons de Joana Pons. A més, ca seva era un lloc de trobada per als menorquins que a principis del segle XX arribaven a Madrid; era l’hospitalitat del foraster.

Na Nuria va créixer entre històries de gegants, pirates coneguts de l’època i nobleses desaparellades. María Josefa Pons Fornaris, més coneguda com a “Pepa”, era una àvia independent, amb caràcter. Oferia anís Marie Brizard i cigarrets a les seves netes adolescents, quan li feien una visita al cor de Madrid. Na Pepa va fer feina a la indústria farmacèutica fins als noranta anys i després va tornar a l’illa, a la seva estimada illa.

Tenia molt bona memòria i podia recitar tot tipus de contes, poesies i cançons; també recordava els noms i les adreces d’amics i familiars. Era una geganta, com ho van ser moltes dones de la seva època. Quan les netes la visitaven, amb el seu accent menorquí i el cap ben posat, els explicava relats de l’illa. Aquestes històries la connectaven amb les seves arrels i la mantenien unida a Menorca.

—Al·lotes, fa molts d’anys, l’illa de Menorca estava habitada per gegants. Heu anat mai a la Naveta des Tudons? Eren enormes, com arbres centenaris. Per a ells, anar a Ciutadella des de Maó era un simple passeig; no els semblava cap bogeria. Conten que n’hi havia dos que estaven enamorats de la mateixa geganta i que, per veure quin mereixia el seu amor, van decidir que farien una gesta perhom. Així, un cavaria un pou fins a trobar aigua i l’altre construiria una naveta de pedres immenses. El que acabés primer es casaria amb la geganta. Diuen que, mentre els gegants lluitaven per ser els primers, la geganta cosia.

Van anar passant les setmanes, fins que un dia el gegant del pou va començar a cridar d’emoció: havia trobat aigua. En aquest mateix moment, el gegant de la naveta tenia a les mans la darrera pedra que li quedava per col·locar. Així va ser com, carregat de ràbia pel fet de no haver acabat primer, la va llançar al pou i va matar el seu adversari.

Si anau a la Naveta des Tudons, veureu que falta una pedra. Ningú sap què va passar després. Hi ha qui diu que el gegant de la naveta, avergonyit per haver matat el seu contrincant, va fugir i no va tornar mai més. També conten que la geganta, farta d’esperar que tornés, un matí va tirar l’agulla de pedra amb la qual cosia i va partir.

L’agulla de la geganta va quedar plantada a Talatí de Dalt. Hi heu anat mai, a Talatí? La geganta, en colgar-se dins el llit, es va convertir en una muntanya adormida. Si us hi fixau, podeu veure la seva silueta al contorn de s’Enclusa.

Durant aquestes visites, na Pepa ensenyava a cosir i teixir a na Nuria i les seves germanes. L’àvia teixia sense mirar, amb gran destresa. Ca seva estava plena d’agulles, fils i didals. L’agulla és una eina que ha existit des de la prehistòria, en diferents formes i de diversos materials. Escoltant els contes de l’àvia, na Nuria va anar filant històries i teixint fils. I va ser així com va comprendre la màgia de les agulles i tot el que amagaven.

Embastar és un gest que ha ajudat l’ésser humà a sobreviure durant segles. Serveix per unir, cosir, restaurar, curar, sargir o construir a través de diferents superfícies.

Milers d’anys més tard que es col·loqués l’agulla de Talatí, una altra agulla de geganta va fer una puntada a l’illa. Un tronc, impulsat per la mar a la costa, i un pilar d’acer van forjar una agulla de 4,5 metres. Heu anat mai a Mongofra?

Agulles contemporànies

Així com passar un fil pel forat d’una agulla implica un moment de concentració en què els ulls i les mans es coordinen en una acció concreta, l’Agulla de la geganta va ser el primer punt d’un projecte per cosir els trencaments i els esquinçaments de la Terra. Un projecte per reflexionar sobre les fractures mediambientals, socials, culturals, de gènere o de raça existents en les nostres societats. Un projecte amb mirada a l’exterior, que uneix amb instal·lacions artístiques diferents punts pels quals flueix el paral·lel 40º nord al voltant del món. Una puntada cap a l’enteniment.

L’agulla de la platja demana atenció per conjuminar visions i accions. Mirar de prop per poder arribar enfora. El forat de l’agulla fa aturar el temps per cercar un fil i un sentit a l’existència. El paral·lel 40º s’enfila en un tronc de llenya per teixir un relat. Des d’aquesta primera puntada a Mongofra, s’han duit a terme diverses intervencions artístiques que han donat continuïtat al projecte. El 2012 mateix, a Lithica (Menorca) es va fer una instal·lació en una gran esquerda de les pedreres, a més de la presentació del projecte Latitud 40° a la Chelsea Art Galery de Nova York.

L’any 2013, a Sardenya, es va transportar una agulla des de Menorca per fer una instal·lació que cridava l’atenció sobre la sequera que patia l’illa en aquell moment. A més, el 2015, es va fer a Madrid una intervenció en què es va presentar el projecte i es va fer la performance Rentar al riu, en col·laboració amb el col·lectiu d’artistes Dones Dos Rombes. Més endavant, el 2017, es va fer una instal·lació efímera a Normandie Beach, Nova Jersey (Estats Units).

Què va passar amb l’agulla? El 14 de maig del 2023 va ser arrencada de la platja i llençada a la mar entre polèmiques i debats. Dies més tard, un temporal la va retornar al mateix punt. L’agulla va tornar a Mongofra. Actualment, la instal·lació se situa a la capella de Gràcia d’Alaior, en diàleg amb l’artista Marina Abramović i amb altres obres fetes durant el procés del projecte Latitud 40°.

Na Pepa sempre explicava que les agulles punxen per poder perforar les superfícies. Abans d’enllaçar, es forma un forat, es genera un moment de tensió fins a la puntada següent. L’Agulla de la geganta va punxar un lloc i va fer que la societat es demanés coses. Va impulsar debats sobre com ocupam els espais i de quina manera habitam la Terra. Va mostrar que, com a societat, hem de parlar i discutir de moltes coses.

Va generar disputes. Va agitar el panorama. El conflicte en si mateix no és dolent, tot el contrari: entra en el joc social i polític. No obstant açò, quan es recorre a la violència, quan es llença una escultura a la mar, es romp el diàleg, s’abandona el joc.

Latitud 40º: cosir la Terra segueix la seva pròpia costura, no perd el fil. Així doncs, està previst que el projecte continuï mitjançant accions i propostes artístiques en altres punts seleccionats al llarg del paral·lel 40º. La idea és que es facin a través de la unió i el diàleg amb artistes i col·lectius locals en cadascun dels punts seleccionats; endinsar-se en l’ecosistema cultural i social de cada lloc per poder dur a terme les propostes, a més de situar la intervenció artística en un espai de respecte i interacció amb la naturalesa i la història de cada lloc. El camí és incert, com el moment en què vivim.

Col·locar agulles que visibilitzin conflictes o fractures. Els llocs de les intervencions són referents de la història de la humanitat: des d’Itàlia, el paral·lel travessa el mont Olimp, a Grècia, i arriba a la mítica ciutat de Troia, a la península d’Anatòlia, a Hattusa. Seguint tota la ruta comercial de la seda, passa per Samarcanda, a l’Uzbekistan, i connecta amb l’ancestral cultura de Pequín, a la Xina. Des de Corea del Sud arriba també al Japó i es llança al Pacífic per entrar al continent americà des de Califòrnia. A Utah, a Salt Lake, passa per on Robert Smithson i Nancy Holt van fer les primeres intervencions artístiques damunt el paisatge durant els anys setanta. Segueix per Nova York i comença el retorn a través de Portugal i Madrid, per arribar finalment a Menorca.

El pròxim pas comporta el salt a la Península. D’aquesta manera, es farà una instal·lació efímera a l’encreuament del paral·lel 40 i el riu Tajo, a l’altura d’Aranjuez. En aquest punt hi havia, durant el segle XV, una bassa que actualment ha desaparegut. El fet que aquesta bassa ja no existeixi deixa dos camins separats per un riu. Aquesta proposta implica la unió simbòlica d’aquestes dues ribes. Es tracta d’una instal·lació que enllaça una ruptura i ens convida a parlar de les bretxes, tant individuals com mundials. Aquesta acció es durà a terme en col·laboració amb col·lectius i artistes de la zona, i amb la reutilització de materials i amb l’espai natural com a punt de partida.

Oteiza, Chillida i Schlosser. L’Hotel Melià, el Royal Son Bou Family Club i el White Sands Beach Club. Qui decideix què és apte per a un espai determinat? Com ho fa? Té gènere, aquesta decisió? Té classe? Què és la conservació ambiental? Què hi ha d’haver i què no?

L’art no és decoratiu; l’art és transformador. L’art ha de ser un generador de preguntes, un accionador de pensaments, una forma d’expressió. L’art pot generar debats: cal donar la benvinguda al fet de pensar coses diferents. Però, a més, pot ser un gran mediador i conciliador en la cerca de noves perspectives.

“L’art ha de mobilitzar, ha de fer pensar”, deia na Pepa mentre deixava anar el fum.

Relato por Berta Sanz Roman

menucross-circle