Andrés Armengol per Revista Posidònia

Què significa adoptar una perspectiva contrafeminista per analitzar l’estat actual dels feminismes en el si dels discursos i opinions públiques actuals? Contràriament a una associació ràpida que podria suggerir una visió enfrontada o contrària a la història dels feminismes tal i com els coneixem d’ençà, sobretot, l’impacte que suposà El segon sexe (1949), de Simone de Beauvoir, comporta analitzar per què i en virtut de quins dispositius i raons un determinat feminisme ha pogut esdevenir hegemònic. En aquest sentit, mostrant-se deutora dels plantejaments propis dels pensadors de la sospita, sobretot Marx i Freud, i de la (justificada) malfiança de Theodor W. Adorno envers les hegemonies culturals, Mercè Rius ens brinda l’oportunitat de confrontar-nos amb una veritat reprimida – seguint la dinàmica freudiana – que la ideologia benpensant no vol ni albirar: convertir un discurs, amb pretensions alliberadores, en dominant és una estratègia per desactivar-lo i, indirectament, reforçar l’ordre establert. Reforçant-lo, això sí, amb concessions distributives i de quotes, sense, emperò, tocar ni una sola de les peces. 

Essent aquest el plantejament que emmarca el punt de partida filosòfic de l’obra, Rius entoma una anàlisi dels pressupòsits ideològics i conceptuals en què se sustenta la versió dominant d’un feminisme que ha estat engolit per les institucions. A partir d’aquí, es podria considerar que el llibre ens convida a tres reflexions. 

En primer lloc, i evidenciant la seva capacitat de diagnosi de cara al present, l’autora observa un element simptomàtic i preocupant de l’actualitat, en la qual semblen convergir dues postures ben antagòniques. Després d’una reivindicació per assolir un alliberament sexual – en el qual la píndola anticonceptiva, per a les dones, jugà un paper cabdal – focalitzat en la força del desig, a dia d’avui la mirada vers les relacions sexuals esdevé, en no poques ocasions, digna del panòptic analitzat per Michel Foucault a Vigilar i castigar. El naixement de la presó (1975):

La cultura, o més ben dit, les cultures generen els discursos amb què homes i dones s’expliquen a si mateixos (···). Dones i homes d’aquella generació hippy van creure que s’havia superat la prehistòria del desig sexual constret a produir unitats familiars (···). A hores d’ara, es farien creus de veure l’interior de les universitats, on es forma la canalla major d’edat. Les parets de les aules , dels passadissos, fins i tot les portes dels lavabos, estan empaperades de cartells amb doble denominador comú: VIGILA. DENUNCIA (Rius, 2024: 47).

Fent ús de la ironia com a tècnica per fer visibles les contradiccions presents sense caure en recursos que tendeixin a la mera literalitat —mal hermenèutic del nostre temps—, l’autora no realitza cap mena de banalització de la violència, agressions i vexacions sexuals.

Ans al contrari, hi assenyala un element que ens hauria de concernir a totes i tots: el desig, sota la presumpta preeminència de les intencions, ha d’acabar essent el botí del dret i d’un Estat que, seguint Foucault, esdevingui dispositiu disciplinari i biopolític? Què suposa deixar la sexualitat en mans del dret?

Un dret que, tot sigui dit, no és pas una creació neutra, sinó que emana d’una tradició on, comptat i debatut, la incorporació de les dones ha estat quasi bé recent, mostrant, encara, un lamentable biaix androcèntric. 

Juntament amb aquest element, el qual ha esdevingut una qüestió central en els discursos punitivistes dels darrers anys, en trobem dos més que, amb rigor i posant de manifest les paradoxes i col·lapses actuals, es fan eco de quin és l’estat de la qüestió. El primer d’ells remet a l’expressió identitat de gènere.Especialment a determinades formulacions que se n’han fet de tall voluntarista, com quelcom merament capciós elaborat per un jo que, sense saber-ne ni com ni per què, podria autodefinir-se, produint-se el que Nietzsche ja havia sentenciat com a trampa del llenguatge a Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) i Més enllà del bé i del mal (1886). Per contra, el jo mai no es idèntic a si mateix, sinó que es desdobla i desfigura quan, ingènuament, creu que en pot atrapar una presumpta essència. El que no és sinó joc metafòric i metonímic, el verb ésser ens fa creure que té una existència en si mateix:

(···) una bona part de les especialistes en el tema raonen acríticament l’existència d’una multiplicitat de gèneres, que postulen contra el binomi establert (···) de tal manera que els individus s’autoconcedirien una identitat singular, diferent en si de qualsevol altra. Ho trobo estrany, atès que una identitat no identificable per ningú excepte un mateix —ni universalitzable ni compartida— no té cap mena de sentit. Així que el jo es mira al mirall es desdobla, ergo es desidentifica (Rius, op. cit.: 49-50).

El que permet assenyalar aquesta observació, la qual no ve a qüestionar en cap cas la reivindicació i assoliment de drets civils per part de col·lectius minoritzats històricament, és el parany que pot tenir reduir les lluites feministes a una deriva identitària, la qual cosa ens duu vers una altra qüestió que acompanya aquesta que assenyalaré en breus instants. Abans, emperò, convé aturar-se en la citació anterior per recordar que el llenguatge no és un caprici com qualsevol altre i que, de fet, confondre enunciats amb una presumpta veritat extradiscursiva és, alhora, un error ingenu. Una errada que, de fet, pot esdevenir, al seu torn, arma de dominació, reduint l’existència a un miratge centrat en un jo falsament omnipotent que deixa de banda un element cabdal que, tanmateix, la interseccionalitat, com a metodologia, reivindica en les seves anàlisis crítiques: la dimensió material i, per extensió, singular, de l’existència. 

Breument, el que l’obra ens convida a reflexionar sobre la dimensió material de l’existència i la rellevància que té per al potencial transformador dels feminismes és que el concepte no pot dir-ho tot del fet de ser-hi, d’existir en el món, sinó que existir és un element tenyit de negativitat. Negativitat que ens indica que no hi ha un últim universal que pugui dir la darrera paraula sobre el qui de l’individu que existeix, baluard de la singularitat i mur de contenció davant la voracitat ideològica que cerca nodrir-se de tot el que pugui i més. És més, si tot es pogués dir de l’existència de tots i cadascun dels individus, tots esdevindrien substituïbles per qualsevol altre, mers predicats inscrits en la cadena del valor de canvi. 

Aquest és un advertiment crucial per als feminismes actuals: cura a caure en una dèria per construir un universal que es cregui amb l’arrogància d’afirmar que les dones no són més que predicats! En cas que fos així, cauríem dins una espessor que evocaria la mera immanència indicada per Sartre a L’ésser i el no-res (1943), generant, alhora, un efecte mortal: velar les desigualtats i el pes de les relacions de dominació i opressió. 

Aquesta qüestió ens permet apuntar la darrera i crucial problemàtica de l’obra, deutora del filòsof francès suara esmentat: la llibertat i la seva condició indeterminada enmig de determinacions prèvies. Una llibertat que, al llarg de les pàgines del llibre i com a element per problematitzar el fet que aquesta es decanti només des de la visió de l’exercici violent del poder, és reivindicada com la capacitat indeterminada de decidir enmig d’un món que m’és previ. Això suposa que, efectivament, no puc escollir-ho tot, sinó que la decisió es dirigeix a què fer i com ubicar-me en la realitat que m’envolta. Així doncs, inclou palesar la possibilitat de ser lliure amb els altres, alhora que evoca un tret distintiu d’aquest atribut que, malgrat que sigui indemostrable, és el postulat sense el qual, de fet, els feminismes s’anirien a norris: la força de la contingència. Aquesta s’expressa en el fet de ser lliure, una llibertat que implica, a la vegada, que no es forma part d’una massa homogènia, qüestió apuntada anteriorment. No en va, el llibre es clou amb una (irònica i mordaç) proclama que deixa entreveure el lligam entre la materialitat de l’existència i la indeterminació de la llibertat:

Feministes del món, desuniu-vos! L’esperit uneix i la matèria separa. Allà on ara ens trobem, caldria ser materialistes. Aleshores, potser la resta se’ns donarà d’escreix. Que hi tinguem sort (Rius, op. cit.: 85).

Si s’evita fer-ne una lectura que abusi de la literalitat, s’observarà que és una crida que convida a desconfiar del fet que l’amo t’atorgui un estatut hegemònic, ja que suposa que tan sols et deixarà emprar les seves armes, si bé de manera reactiva, essent com l’hàmster que no veu que dona voltes a la mateixa roda sense parar. Si els feminismes, doncs, poden ser quelcom més que correcció política, cal que prenguin en consideració la determinació de trastocar l’ordre establert per assenyalar-ne els punts de fuga que permetin – sense caure en la ingenuïtat utòpica – un nou camí que veritablement barri el pas al supremacisme androcèntric. 

En resum: qui vulgui degustar una lectura que no cau en complaences, sinó que suposa una reflexió que no dubta a tocar el que semblen incomoditats de l’opinió benpensant, es trobarà amb el potencial de la crítica com a anàlisi que obre nous horitzons. En cas que sigueu aquesta mena de lectores i lectors, aquest és el vostre llibre.