Les disputes del 18 de juliol històric i del 18 de juliol simbòlic.

De la Segona República al cop d'estat fallit i una cruenta guerra

El Front Popular guanya les eleccions el 16 de febrer de 1936 i les reformes plantejades ja el 1931 des de la proclamació de la Segona República Espanyola tornen al tauler polític, després d’un interludi (1934-1936) de govern republicà de dretes. Les reformes agrària, militar i de l’església i l'educació així com les diferents demandes d’estatuts d’autonomia xoquen frontalment amb el que avui dia s’anomena els poders fàctics. Llavors, aquell intent precari de cop d’estat, ‘la sanjurjada’ (1932) tornarà a prendre forma però aquesta vegada amb un major nombre de simpatitzants i col·laboradors. 

La data oficial o que ha quedat present en la memòria col·lectiva del cop d’estat és el 18 de juliol, tot i que en realitat l’inici es produeix el dia anterior, el 17, quan la guarnició del Protectorat de Marroc se subleva. Separats els generals sospitosos pel govern republicà, Franco vola -després de l’estranya mort del general Balmes- des de les Canàries amb el Dragon Rapide, finançat pel famós contrabandista i milionari Joan March, cap al Marroc, on es farà càrrec de la guarnició. El dia 18 l’intent de cop d’estat ja és evident però la resolució d'aquest tardarà hores o dies a clarificar-se, depenent de la zona. Amb tot, lluny de ser un pronunciamiento més a l’estil del segle XIX, aquesta vegada la situació desemboca en una guerra, l’anomenada guerra civil espanyola. No obstant això, convé estudiar els fenòmens històrics en el seu context, per la qual cosa s’hi adequa millor el concepte de guerra d’Espanya (1936-1939), entent que aquesta guerra és un engranatge més del període europeu d'entreguerres. 

A punt per a les festes de Sant Martí, arriba la guerra

A Menorca, el 18 de juliol, un enviat del general Goded transmet les ordres a seguir al comandant militar de Menorca, el general Bosch, per tal que l’endemà declari l’estat de guerra i es traslladi a Palma per prendre el relleu de Goded, qui anirà a Barcelona a prendre el poder militar. Seguint les ordres de Goded, l’endemà, dia 19 de juliol (en plenes festes de Sant Martí), es proclama l’estat de guerra als pobles de Menorca i s’ocupen els diferents punts clau del poder: ajuntaments, fàbriques més importants, correus, telègrafs i la delegació del Govern. El cop d’estat ha arribat a Menorca i l’Alzamiento ha funcionat, de la mateixa manera que a Palma. 

Autor desconegut. Col·lecció Xavier Martí Martínez. Arxiu d'Imatge i So de Menorca - CIM.

No obstant això, diferents membres de la FOM -Federació Obrera de Menorca- i alguns sotsoficials s’havien compromès a l’ajuda mútua en cas de declarar-se l’estat de guerra a l’illa. És així com els diferents sindicats i partits d’esquerres proclamen vaga general per a l'endemà, el 20 de juliol. Els obrers no van a les fàbriques i es van congregant al carrer. Les notícies que arriben de Barcelona del fracàs de Goded acaben de motivar a uns i desanimar als altres. Llavors, utilitzant les paraules de l’historiador Andreu Murillo, la rebel·lió ‘cau com un castell de cartes’. L’astúcia de Marcelino Rodríguez i Pere Marquès, sumat al poc contundent comandament del general Bosch acaben per capgirar la situació, rendir i tancar els oficials i avisar al govern central del control de la situació. El domini republicà sobre Menorca s’estendrà fins al 9 de febrer de 1939. 

La construcció d'un mite. La lluita per establir una simbologia

Tot règim, independentment de la seva ideologia necessita un aparell simbòlic on descansi tot el discurs i la idea d'estat que es vol canalitzar a la població. Tant és així que ja durant la guerra, a la zona controlada per Franco, el 18 de juliol emergirà com a moment i mite fundacional del nou règim que s’està preparant, el dia que es van aixecar en armes per canviar la situació. En canvi, a Menorca (com a la resta de territoris sota domini republicà), en aquesta data es celebraran actes per recordar l’esclafament de la rebel·lió als diferents municipis. És a dir, l'efemèride serà celebrar just el contrari. Només a tall d’exemple, veiem com a Sant Lluís es vol organitzar un ‘acto para conmemorar el segundo aniversario de la lucha heroica que sostiene el pueblo español contra los generales traidores’. Així, seguint les directrius marcades per les autoritats, el 19 es va celebrar ‘una velada conmemorativa del Segundo Aniversario de la represión revolucionaria’ al Casino La Amistad Social (AMSL). Un altre exemple de la importància que va prendre aquesta data ens l'aporta el nomenclàtor dels pobles, que va canviar radicalment durant aquests anys. Com a altre exemple, a es Mercadal, el 18 de juliol de 1937 l'ajuntament decideix baratar el nom de la plaça de Sant Martí i el carrer Sant Jaume des Migjorn Gran (en aquells moments terme municipal des Mercadal) per 19 de Julio (AMME).

Rendida Menorca a les tropes de Franco el 9 de febrer de 1939, la celebració del 18 de juliol s’aplicarà a l’illa de la mateixa manera que arreu del territori sotmès als revoltats. Si bé els grans actes seran el 9 de febrer per commemorar el ‘Día de la Liberación’, el 18 de juliol a Menorca ja no serà el dia de la victòria sobre els revoltats sinó que també entrarà com a element constructor de la simbologia del franquisme, com a moment fundacional del règim, el Glorioso Alzamiento Nacional. Així, les grans dates del règim a Menorca seran els 18 de juliol (el Alzamiento), l’1 d’abril (la Victoria) i el més important, el 9 de febrer (la Liberación). 

Autor desconegut. Col·lecció Andreu Murillo Tudurí. Arxiu d'Imatge i So de Menorca - CIM.

A partir d’aquí, amb la guerra acabada (tot i els intents dels maquis), el 18 de juliol va ser declarat festa nacional a tot l'estat, ja que abans ho era a la zona rebel des del 15 de juliol de 1937. El règim ja tenia el seu mite fundacional i els seus màrtirs -en l'àmbit local els 'caídos' i l'àmbit estatal J.A. Primo de Rivera-, ara tocava consolidar el règim, la 'Nueva España', amb un gran desenvolupament de polítiques propagandístiques i alhora de memòria. S'erigeixen monuments arreu dedicats a la Victoria i als Caídos, es canvien els noms de les places i carrers de cada municipi, es fan celebracions en les dates concretes, etc. El mateix 18 s’organitzaven multitud d’actes de tota casta, sempre amb la idea de reforçar el mite fundacional, la idea èpica de l’aixecament i la victòria final contra la ‘antiespaña’ que eren els ‘rojos’ i els ‘secesionistas’. De fet, el dia del Alzamiento va continuar sent festa nacional tota la dictadura fins al 1977. Com dèiem, a Menorca, el dia fort era el 9 de febrer, però el fet que fos festa continua en la memòria col·lectiva, com ens comentava el testimoni P.A. en una entrevista:

‘El 18 de juliol no es feia cap [acte] així que jo recordi representatiu, important. Però sí que es donava un permís especial a sa gent. Osigui, era festa, era dia no laborable i es donava un permís especial perquè sa gent pogués anar a sa platja o es pogués anar a divertir i deixaven pujar sa gent en camions de càrrega, que estava prohibit (...)  i sa gent anava allà i duen de tot i feien unes ‘festes‘ impressionants, cala Galdana a rebentar, etc.‘

Serà ja durant la transició quan en un intent de demostrar que el règim estava mutant a un sistema democràtic comença a fer gestos de cara a la galeria desfent-se d’elements simbòlics com aquests, la qual cosa generarà grans tensions entre els partidaris de la reforma i els anomenats del ‘búnquer’, que apel·laven constantment a mantenir i no trair el ’Espíritu del 18 de Julio’.