Els primers dies de febrer de 1939 l’aviació italiana emplaçada a Mallorca va deixar caure sobre Menorca pasquins que amenaçaven amb un bombardeig devastador si l’illa no es rendia immediatament. El 7 de febrer arribava a la bocana del port de Maó el creuer anglès ‘HMS Devonshire’ amb el cònsul Alan Hillgarth -ideòleg de la rendició de Menorca- i un emissari franquista,  Fernando Sartorius -cap de l’’Aeronautica naval’ de Balears- a bord.

L’objectiu era reunir-se amb les autoritats republicanes de Menorca per proposar-los la rendició. El pacte era el següent: els republicans asseguraven una retirada ordenada -és a dir, sense repressió- i a canvi, les persones més implicades amb el règim republicà podrien marxar de l’illa. A tot això, s’havia ordenat a tota l’aviació no bombardejar Menorca mentre s’establia la negociació. 

La matinada del 8, el ‘quintacolumnisme’ de Ciutadella decideix passar a l’acció i, traint les ordres establertes i el règim legal, alguns militars i civils armats s’aixequen contra la guarnició acantonada al ponent de l’illa. Encara avui és obert el debat sobre si sabien la negociació que s’estava duent a terme o no, però el que està clar és que alguns per convenciment, altres per pur oportunisme, conspiraren i es dirigiren a la comandància militar de Ciutadella exigint-ne la rendició. Negant-se a ella, va resultar assassinat el cap d’aquesta, Marcelino Rodríguez, qui havia tingut un paper clau en la detenció i sotmetiment dels oficials els primers dies del cop d’estat.

"Encara avui és obert el debat sobre si sabien la negociació que s’estava duent a terme o no, però el que està clar és que alguns per convenciment, altres per pur oportunisme, conspiraren i es dirigiren a la comandància militar de Ciutadella exigint-ne la rendició"

Miquel López Gual - Historiador

Llavors, tot i la primera prohibició d’atacar l’illa, l’aviació italiana de Mallorca s’adona de la rendició que s’està pactant amb els anglesos com a mediadors i com a venjança per no tenir-los en compte, desobeint les ordres, realitza el bombardeig més destructiu de tota la contesa, destrossant una bona part de Maó. A partir d’aquests moments, per a molts dels que no poden fugir, serà l’inici del final. Per als que fugen durant la matinada del 9 de febrer -450 persones amb el ‘Devonshire’, 75 amb el Carmen Picó i d’altres amb petites embarcacions-, comença el llarg exili.

A més dels morts i els exiliats cal tenir en compte els que queden. Les presons a vessar i una gran quantitat de dones (algunes d’elles també van acabar a la presó de Can Sales a Palma) que a partir d’aquell moment van haver de sobreposar-se a la situació soles, sent senyalades i estigmatitzades socialment. Començava la repressió quotidiana i s’implementava una dictadura que duraria uns quaranta anys. 

A més a més, a partir de llavors, el franquisme desplega una potent política de memòria i es comencen a construir monuments i creus ‘A los caídos’ poble a poble. A Menorca, en destaca el de Maó, per ser el més imponent, l’únic que hi queda dempeus, i per haver estat construït per presos republicans. Però no era l’únic, la simbologia es va apoderar de cada poble, al nomenclàtor dels carrers, amb creus a les places i esglésies, als cementeris. I la memòria no només s’imposava amb l’arquitectura, cal recordar també un dels actes públics -entre d’altres- que tenien lloc durant els anys de la postguerra per tal d'adoctrinar i atemorir la població: el 'Día de la Liberación' (8 de febrer, amb l’objectiu de fer èpica i heroica 'Sa girada').

Mentre a Menorca s’afusellava, empresonava i estigmatitzava els ‘rojos’ i s’aplicava aquesta política de memòria de la Victòria, a l’exili, els republicans eren rebuts en camps de concentració. Només a Argelers, quelcom que havia de ser per 15 dies i va durar 2 anys, es calcula que hi arribaren 100.000 persones en 7 dies; en total, n'arribaren a passar més de 450.000. Tot això en ple mes de febrer davant la mar. Tot i el desastre humanitari que això va suposar, el memorial existent és prou discret. El trobam en un raconet, poc visible i que de ben segur passa desapercebut quan l'estiu aquestes platges s'omplen. Les plaques que hi ha, són de la Generalitat el 2017 i del Govern d'Espanya el 2019. 

Van ser molts els menorquins que varen passar per aquesta platja i que després van estar en altres camps com Barcarès o allistats en companyies de treball. Moltes d'aquestes persones exiliades no tornarien mai, algunes participarien molt activament en la resistència francesa i algunes altres moririen als camps nazis. Potser seria bo que les institucions menorquines també fessin el seu petit homenatge als menorquins que patiren el fred i la fam d’Argelers, allà mateix, o al cementeri de Carcassonne, on va tenir lloc el multitudinari funeral i enterrament del darrer Delegat del Govern de la República a Menorca, Francesc Mercadal.  

Miquel López Gual

Historiador