La maquinària del turisme avança sense fre i s’expressa de moltes maneres diferents. A poc a poc, el fum invisible de la indústria sense xemeneies omple tot l’aire i no deixa ni un raconet per respirar. La raó d’aquest creixement il·limitat i la seva evolució constant és essencialment econòmica. Sembla de necis, doncs, esmenar, criticar o simplement queixar-se de la mà que t’alimenta. Qui s’atreviria a posar en solfa la gallina dels ous d’or? Emperò el fum es va estenent i ho omple tot.

Ja fa uns quants anys que sentim a parlar d’una idea que ens ocupa temporada rere temporada: la massificació. Sempre és interessant fer l’exercici de recórrer als diccionaris de la llengua per entendre com els lingüistes defineixen els conceptes. Segons el DIEC2, massificar és «fer esdevenir massiva i despersonalitzada (una cosa que no ho era)». Parlar de massificar comporta necessàriament una acció temporal. Qualificar una situació de massificada implica fer-ho a partir d’una situació d’absència d’aquesta càrrega. Models comparats: el que hi havia abans es despersonalitza i es mercantilitza, es converteix en producte buit de contingut, d’essència, no des d’una perspectiva conservadora, sinó d’esgotament psicològic i físic dels nostres cossos i dels recursos que ens permeten viure en els entorns més pròxims, afectats durant uns mesos a l’any per la temporada turística. Aquesta situació d’ofegament, de pressió, saturació o d’overturism, com la qualifiquen alguns, té diverses reaccions.

No obstant això, aquesta massificació s’emmarca alhora dins d’un altre fenomen que tal vegada passa desapercebut de l’enfocament o l’anàlisi, però que cal posar damunt la taula. Des de centres d’estudis crítics del turisme com Alba Sud, es treballa el concepte de turistificació com un fenomen total que esquitxa totes les esferes de la vida social, cultural i econòmica, i transforma les activitats per dirigir-les cap a un model de consum mercantil. Turisme sostenible, turisme de sol i platja, turisme de muntanya, turisme negre, turisme urbà, turisme rural, turisme d’excursions, enoturisme, turisme gastronòmic, turisme polític, turisme de negocis, turisme cultural, etc. Tot és susceptible d’esdevenir un producte consumible i experienciable per algú altre. Qualsevol element pot esdevenir ràpidament exòtic i essencialitzar-se, i passar a formar part, així, dels desitjos d’un turista.

Tot és susceptible d’esdevenir un producte consumible i experienciable per algú altre. Qualsevol element pot esdevenir ràpidament exòtic i essencialitzar-se, i passar a formar part, així, dels desitjos d’un turista.

Hi ha mitjans molt preocupats pels seus interessos que titllen d’antiturístiques algunes protestes i manifestacions. Però d’on prové aquesta tendència a rebutjar qui ve de fora? I com és que mitjans estrangers i locals assenyalen els moviments en defensa de la terra i de les persones com a turismofòbia? Remenant un poc, podem trobar fàcilment aliances entre algunes corporacions de premsa i sectors privats vinculats a la producció turística, que, espantats per l’amenaça de pèrdues als seus negocis, compren discursos que assenyalen els moviments socials i ecologistes com a alteradors de l’ordre i la normalitat. El model sembla, per tant, inqüestionable; s’intenta aïllar tot el que gosi qüestionar, debatre o discutir el model hegemònic, i se’l condemna a l’estigma social d’odi al turista.

Podem trobar fàcilment aliances entre algunes corporacions de premsa i sectors privats vinculats a la producció turística, que, espantats per l’amenaça de pèrdues als seus negocis, compren discursos que assenyalen els moviments socials i ecologistes com a alteradors de l’ordre i la normalitat.

Així mateix, és cert que hi ha una tendència social que és pensada i observada des de dins cap a fora. Què tenen en comú una persona que ve de fora a guanyar-se la vida, sense doblers i després de superar nombroses barreres culturals i físiques per arribar fins a Menorca, amb una persona que ve a consumir i gaudir del seu dret a l’oci i de visita? Bàsicament, que no són d’aquí. Això desperta una sèrie de contradiccions d’ordre moral sobre una analogia essencialista respecte a un nosaltres (els locals, els d’aquí) i els altres (els de fora, els forasters). No es tracta, però, de comparar qui ha vingut per fer feina amb qui ve perquè facin feina per a ell, sinó de tenir en compte que l’enfocament sobre el que és nostre i el que és diferent pot ser una alternativa per entendre com ens relacionam amb la gent que ve de fora.

No em malinterpreteu: en cap cas posaria al mateix costat de la balança els turistes i les persones que migren per cercar feina, o que fugen d’una guerra o unes condicions materials de vida miserables. Dit d’altra manera, no seria moralment acceptable equiparar els individus que venen per cercar feina i arriben en jet o els que arriben en pastera. Fins i tot els que venen a cercar més qualitat de vida però que provenen de zones riques de l’hemisferi nord (o, en un grau inferior, d’altres zones), també coneguts com a expats. Amb tot, hi ha una tendència a atribuir la causa de tots els mals al turista.

L’antropòleg Manuel Delgado ho assenyalava a principis del segle XXI com un cas de xenofòbia de substitució. Amb un procediment semblant al que el racisme vulgar aplica als immigrants només pel fet de ser de fora, hi ha certs sectors progressistes que assenyalen el turista com l’origen del problema. Aquesta visió se sotmet rotundament a una anàlisi simple i reduccionista que no té altre mecanisme que el de l’alterització del foraster.

Amb un procediment semblant al que el racisme vulgar aplica als immigrants només pel fet de ser de fora, hi ha certs sectors progressistes que assenyalen el turista com l’origen del problema. Aquesta visió se sotmet rotundament a una anàlisi simple i reduccionista que no té altre mecanisme que el de l’alterització del foraster.

Fixar-se en els estralls que provoca la turistificació en general és parar atenció a com s’ha gestionat aquest model. És important no perdre l’enfocament a l’hora de fer plantejaments seriosos i possibles. Millorar la vida de les persones i dels ecosistemes on vivim significa parlar de mesures concretes que resolguin la complexitat de la realitat. Així doncs, a l’hora de parlar de posar-hi remei, no hauríem de partir de rebutjos ignorants cap a individus, sinó de la gestió pública i privada dels models de vida en comú.