11/01/2024
Foto por David Arquimbau
Viccionari : quillo m. (plural quillos, femení quilla)
Kani, xoni i killo són paraules que s’usen en l’argot popular com a adjectius per qualificar una persona de classe treballadora, sense estudis, vulgar, amb actituds hostils i violentes que s’allunyen de la cohesió social i desafien el poder. Són eines conceptuals d’estigmatització. Des de ben petit he sentit com, al poble, hi ha hagut una expressió d’aquesta cultura relacionada amb el que s’anomena, en sociologia, una tribu urbana: adolescents contestataris i rebels dels anys 90 i principis del segle XXI que s’identifiquen mitjançant una vestimenta, un llenguatge, una música pròpies i una actitud davant la vida. Tanmateix, les teories no són més que postulats generals sobre un tema, eines conceptuals per entendre la realitat. I, no obstant això, aquesta realitat sempre és diferent, en la mesura que s’expressa en cada entorn amb una especificitat concreta. La particularitat des Castell és que aquestes paraules no només s’usen per identificar grups d’adolescents adscrits a aquesta tribu urbana, sinó que la resta de menorquins dels altres pobles empren aquests adjectius per asignar noms genèrics al mateix municipi: Villa l'arpa, Villaquillo o Villakani són algunes de les invencions que abunden —sobretot en el món futboler, als instituts o en altres entorns hostils. Es fa des d’una actitud de burla o mofa que supera la definició de la tribu urbana i que crea un nou imaginari estigmatitzant. Es fixen en els andalusos del poble o, més aviat, en la part que va emigrar del sud: les classes populars arribades per un procés migratori i que no han acabat aconseguint del tot el que l’autora Brigitte Vasallo (2018) —que es reivindica com a xarnega— identifica com a “certificat de menorquí”.
Aquesta temàtica, gens treballada a Menorca, és molt important en l’actualitat per entendre els moviments migratoris de les dècades dels 50 i 60 a l’Estat espanyol. Em referesc a les migracions del sud de la península —Andalusia, Extremadura i Múrcia— cap a zones industrialitzades o en procés de desenvolupament, com ara Catalunya o les Illes Balears. A Catalunya, aquest moviment és un fenomen àmpliament treballat des de diferents enfocaments. Amb tot, a les Illes Balears la literatura acadèmica que trobam al respecte és molt poca i no hi ha gaires fonts que parlin sobre el fenomen des d’una perspectiva d’anàlisi de les discriminacions racials.
L’extrema vigència de les migracions arreu del món fa que el fet de revisar una matèria com aquesta resulti una oportunitat i, alhora, una necessitat. En uns moments en què les migracions són tema de debat present als mitjans de comunicació, estudiar un procés social migratori del segle passat s’intueix com una pràctica prou interessant per, d’una banda, oferir coneixements i reflexions vers el tema de la migració i de l’acollida actual i, de l’altra, aprofundir en la qüestió del racisme com una part constitutiva de la nostra formació com a subjectes en la vida quotidiana, fruit de l’etnocentrisme propi de cada grup social. Amb això cal mirar d’aportar uns coneixements que ajudin a comprendre els canvis i les continuïtats a Menorca, i més concretament as Castell.
Cal destacar que parlar de la història des Castell és sinònim de parlar de migracions. De fet, la fundació mateixa de l’antic raval es deu a la necessitat d’acollir les famílies i els serveis dels soldats castellans i britànics del castell de Sant Felip durant els segles XVII i XVIII. És en aquesta època que s’esbuca el raval, a causa dels problemes que havia donat per la seva proximitat al castell durant la batalla contra els francesos, i es funda el nou Georgetown (Vilardell, 2005). Més endavant, durant el segle XIX, es Castell també rebrà una migració “massiva” d’eivissencs (molt present en els llinatges actuals del poble), que vindran per treballar en la construcció de la fortalesa de la Mola (Martín, 2021). I ja al segle XX, arribarà la immigració andalusa. Més enllà d’això, també cal tenir en compte la gran presència de militars “forasters” al poble. Per tant, aquesta dinàmica (segurament singular dins la referència geogràfica de Menorca) és present des de la mateixa fundació del poble fins a l’actualitat. Tal vegada és interessant fixar-nos en aquesta categoria de foraster com a eina de diferenciació cultural fruit del que, des de l’antropologia, anomenam etnocentrisme. I és que avui dia, en la quotidianitat del poble, els migrants de primera generació encara són vistos per la societat receptora com a forasters. Podríem establir un paral·lelisme —tenint en compte que són dues categories que responen a especificitats i particularismes propis del lloc on opera cadascuna— entre l’etiqueta de foraster i la de xarnego (treballada per Aramburu en el seu article “¿Vindicando al charnego? El discurso autobiográfico de Javier Pérez Andújar y Jorge Javier Vázquez”).
Amb aquestes premisses, per apropar-nos a la temàtica, he fet una entrevista a una veïna des Castell (A. M.), arribada a Menorca a la dècada dels 70. Descric la discriminació racial al poble a través del diàleg que vaig tenir amb ella: m’explica com es marginaven i discriminaven les persones nouvingudes as Castell des d’una posició de superioritat cultural, per reafirmar que els valors morals i socials del grup establert en aquell lloc estaven per sobre dels valors de la gent que arribava amb unes condicions materials de vida precàries. És precisament per això que havien hagut de marxar de casa seva: “(nos miraban) con bastante desprecio. Como si fuéramos tontos. Ya está. Igualmente como si fuéramos inferiores y tuviéramos poca inteligencia”. A més, durant el diàleg, A. M. posa en relleu el que Menéndez planteja com el paper dels mateixos estigmatitzats. En aquest cas, l’estigmatitzada fa seva la discriminació de classe social i de capital cultural, i afirma: “que yo no digo que no fuera verdad”. La discriminació as Castell és una qüestió que no s’ha tractat socialment, i és per això que encara avui es reprodueixen les actituds racistes imbricades en el dia a dia del poble: “Lo que pasa es que la gente nos miraba de una forma muy rara, ahora lo pienso y digo: como podíamos aguantar aquello. Lo mismo que nosotros ahora miramos a los moros”—així ho exemplificava n'A.M. com dona, migrant i de classe treballadora. “Y la gente, pues claro, siendo forastera te miraba raro, ponían las persianas entre cerradas y te miraban desde allí. Horroroso. El otro día, hace poco, se lo comenté: os acordáis cuando nos mirabais así…”— així reviu encara avui l'estigma que va marcar la seva arribada a Menorca.
Per descriure una situació de discriminació és important parlar de la idea del grup ètnic. Els grups ètnics són categories d’adscripció reconegudes explícitament pels membres dels grups: la llengua, les cançons, els barris, el menjar, etc. Tots compartim un enfocament del món concret i específic. La definició del grup ètnic implica una selecció de les diferències culturals. En aquest procés d’adscripció, implica també una adscripció emocional: el fet de sentir-se d’un grup. La posició de la gent arribada al poble des Castell respecte dels que ja hi viuen es podria llegir en el binomi gramscià hegemònic/subaltern. La cultura local es posiciona com a hegemònica i ubica el grup social nouvingut com l’altre, com el diferent. A més, s’encarrega de fer evident aquesta diferència: els nouvinguts són diferents en termes d’inferioritat cultural i de classe. Es produeix així una estratificació social i una estigmatització que porta un missatge molt clar: o t’assimiles a nosaltres o seràs el diferent. Per exemple, A. M. rebutja l’ús del català com a decisió política, pel fet de relacionar aquesta llengua amb un símbol del grup discriminador: “me hice la promesa de que jamás hablaría menorquín, de lo mal que me sentía. Yo me sentía peor porque estaba rodeada de menorquines. No entendía nada de lo que hablaban y nadie se preocupaba de decirme ’Mira, esto se dice así’. Lo he aprendido a base de oírlo”.
Després de 50 anys de vida en aquest poble, A.M. encara recorda com ni tan sols establint vincles de parentiu amb una persona del grup social dominant, és a dir, casant-se amb un menorquí, podies arribar a obtenir el “certificat de menorquí”: “Que se casara, por ejemplo, una persona de la península con un menorquín…era una desgracia para la familia. Una desgracia horrorosa. Lo peor que le podía pasar a una familia, vaya, y yo, como era de la península y no entendía lo que hablaban, estaba allí en casa como un mueble”.
Alhora, també hi ha una diferenciació simbòlica i cultural quan es parla del nom del poble que remet a aquesta idea de foraster com l’altre, com el diferent, com el que a Catalunya s’anomenaria el xarnego. El nom original del poble, en català és sa Raval des Castell, que posteriorment quedarà com es Castell. No obstant això, les distintes dominacions de l’illa provoquen que es vagi modificant el nom d’aquesta població: es Castell, Georgetown o Villacarlos, en funció de l’imperi que governi en cada època. Durant el franquisme, el poble recupera el nom més monàrquic i passa a anomenar-se de nou Villacarlos. És precisament en aquest context que arriba la migració. El franquisme resta importància al nom popular es Castell. Ja des del 1802, quan Menorca passa definitivament a mans espanyoles, el poble recupera el nom de Villacarlos (abans Real Villa de San Carlos), que en època britànica es deia Georgetown (dit Vila Jordi pels menorquins). L’Ajuntament va declarar oficial el topònim es Castell l’any 1988 (publicat al BOIB núm. 61, 21/05/1988).
Actualment, el conflicte per la nomenclatura del poble segueix present i fins i tot és una eina política per als partits del municipi en campanya electoral. Des de la infància m’he criat en dos pobles, dos espais simbòlics i culturals que s’hibriden, que muten, que són el mateix però que responen a una diferenciació cultural sobre aquests dos grups: els locals i els forasters. El nom d’origen català (és a dir, es Castell) s’atribueix a aquest grup social nadiu, mentre que el nom d’origen castellà és reivindicat pel grup dels forasters. Això em porta a qüestionar-me d’on som realment. Es Castell o Villacarlos? Quina categoria m’identifica?
Les mateixes cultures, en les seves dinàmiques endògenes i exògenes, tendeixen al dinamisme, al mestissatge, a la multuriculturalitat. Els significats culturals van canviant, s’orienten cap a altres significats, es resignifiquen. La sobrassada no té el mateix significat per als pagesos que per als turistes que ara la compren: té una funció diferent, un sentit diferent.
