Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i Cultura
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi Ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

De Maó a Kíev, crònica d'Ucraïna en primer pla

Foto por Santiago Torrado

Revista Posidònia ha viatjat a Ucraïna per comprendre millor quines són les conseqüències d'un conflicte que no sembla tenir un final proper i que projecta una ombra que s'escampa per tota Europa. Mentre part de la flota de guerra de l'OTAN recalava al port de Maó, hem decidit aixecar un pont entre la nostra illa i els territoris assolats per l'esgotament, la violència, la misèria i també per les moltes formes de la dignitat.

Eren les quatre de la matinada del 22 de febrer del 2022. Margo Gavrilenko es va despertar amb el renou de les alarmes antiaèries. Aquell dia, va esclatar la guerra a Ucraïna i va començar el procés que l’hauria de dur a viure a Menorca. “És un renou que perdura molta estona dins el cap”, reconeix dos anys després, asseguda al pla de sa Parròquia mentre remena un Cacaolat amb un somriure absent.

Des que va començar la invasió russa al seu país, aquesta jove de 26 anys —igual que una desena de compatriotes— passa la temporada d’estiu a l’illa fent feina a la cuina d’una coneguda cantina situada al port de Maó. Durant sis mesos, sua entre fogons a canvi d’un dia lliure a la setmana i d’un sou mínim complementat amb les propines. Açò sí: enfora de les bombes i els obusos.

Al final de la temporada, quan Menorca queda buida de turistes, na Margo —com la resta d’ucraïnesos exiliats a l’illa— torna al seu país a través del pas de Przemysl, un checkpoint fronterer que ajunta Polònia i Ucraïna. Una fila interminable de sabates i abrics tristos i gastats que esperen a la intempèrie, amb el passaport a la mà, que s’obri el pas. Són els exiliats que tornen esgotats o que cerquen fugir de l’horror.

Al llarg de les darreres setmanes, la rada maonesa s’ha omplert de bucs del comandament marítim permanent de l’OTAN al Mediterrani.

A la Unió Europea, se senten tambors de guerra duits pel vent de l’Europa de l’Est i de l’Orient Mitjà. “La guerra és enfora”, insisteixen els nostres dirigents. I, tanmateix, l’horror, la violència, l’ajustament econòmic, la cursa d’armaments i la intolerància que l’acompanyen no són fenòmens aliens a l’illa de la calma. Fa unes setmanes, ens demanàvem com canviarien els iots de luxe amb els cuirassats de guerra. Avui en tenim una idea més clara.

Ucraïna 2024

Ara som a l’abril i la primavera fa florir les tulipes més vistoses del món, que engalanen les cases i els jardins de tot el país. El nord d’Ucraïna és un lloc extraordinàriament fèrtil, ric en minerals, gas, petroli, carbó, aigua potable i aliments. Na Masha és d’aquí, té 47 anys i tres fills. Sempre duu pestanyes postisses i es desperta abans que surti el sol. Explica que es va criar a Txernòbil, molt a prop de la central nuclear, a la frontera amb Bielorússia.

"Hi vaig viure fins que la catàstrofe nuclear ens va obligar a mudar- nos a 80 quilòmetres cap al sud, quan encara tenia nou anys”, afegeix. Camina poc a poc però amb fermesa pel barri, saluda els veïns i assenyala amb la memòria d'allò que passa pel cos, les cicatrius de la guerra en aquest territori: una casa en ruïnes, la metralla a les parets, els trets a les portes, les mines a la vora dels camins.

Na Clàudia Mayans és de Maó, té 28 anys i parla diverses llengües eslaves. Amb l’esclat de la invasió russa, va decidir engegar una col·lecta a Menorca per col·laborar amb les persones afectades per la guerra. Amb les aportacions que ha pogut anar recollint, juntament amb son pare (n’Eduard), compren aliments bàsics de supervivència a pobles de l’interior d’Ucraïna i els reparteixen entre persones sense recursos, que na Masha apunta minuciosament en un quadern de retxes horitzontals. Aquí s’hi inclouen les persones oblidades per l’Estat: gent gran, mutilats de guerra o pobres estructurals que el conflicte a Ucraïna ha convertit, dit sense embuts, en gent sense possibilitats de futur.

"Un quilo de farina, una llauna de sardines, un quilo d’arròs, un quilo de llenties seques, una llonganissa, un litre de llet, un quilo de sucre, mig quilo de fideus secs, un rotlle de paper higiènic i una rajola de xocolata". Na Masha compta en veu alta, com un mantra, les coses que tragina dins les bosses. Aquest és el tercer viatge solidari que organitzen na Masha i na Clàudia, i l’ajuda és cada vegada més minsa.

"Durant el primer viatge, vam aplegar quasi 10.000 euros I vam poder ajudar unes 400 famílies. Aquesta vegada n’hem reunit poc més de la meitat, si bé la necessitat és encara més gran, després de dos anys de guerra", lamenta na Clàudia.


N’Anastasia és una filla de na Masha i col·labora amb sa mare en el repartiment d’ajuda humanitària. Aquest matí d’abril, però, el dedica a arreglar el jardí de ca seva, just al davant de ca na Masha, a la ciutat d’Ivànkiv.

"Hem d’anar alerta, perquè encara hi ha metralla enterrada entre les tulipes", adverteix mentre somriu. Des dels 15 anys, n’Anastasia viatja al País Basc gràcies al programa Chernobil Elkartea. És per açò que parla perfectament ucraïnès, rus, castellà i basc. El seu home, n’Ilya, és un veterà de guerra, tot i no arribar a la trentena. "Va fer sis mesos a Bakhmut, però no vol parlar d’aquest tema", explica mentre vigila a certa distància les dues filles —5 i 2 anys— que juguen sobre la runa d'una vella barricada.

La de Bakhmut ha estat una de les carnisseries més sagnants d'aquesta guerra. Des de l'1 d'agost del 2022 fins a finals de juny del 2023, tropes regulars russes acompanyades per mercenaris del Grup Wagner van convertir aquesta ciutat de 100.000 habitants en una "picadora de carn" segons les pròpies paraules de l'excomandant rus Evgeni Prigozhin.

Ara la Ilya està de permís. Passa els dies atenent les seves filles i cada tarda, en caure el sol, manté la mirada perduda mentre beu en silenci, metòdicament, un got darrere l'altre de vodka, assegut al pati mentre es desfulleixen els pomers florits. Cada tant, un somriure ampli i juvenil se li dibuixa a la cara, i torna a ser alguna cosa més que un veterà amb símptomes d'estrès post traumàtic. A vegades aixeca en braços les seves filles i s'alegra d'estar viu.

Ajuda humanitària

Es fa de dia ben prest i ja fa calor. El sol dissipa l’espessa boira nocturna de l’Est d’Europa. La humitat s’evapora, i també ho fa el renou de les alarmes antiaèries que alertaven dels drons Shahed iranians que han sobrevolat les cases durant la nit. Amb l’arribada de l’alba, seran un munt de ferralla en un cap de cantó. Ja no hi ha ningú que corri al refugi quan sonen les alarmes. Amb el sol, també desapareix —durant unes hores— la remor dels soldats que patrullen pel barri.

"El 2023, tot el raion d’Ivànkiv va passar un mes sota l’ocupació russa. Durant quatre setmanes, 14 persones vam viure dins el refugi subterrani que hi ha al fons que ca meva", explica na Masha mentre s’acaba un cafè sense sucre.

Puja al cotxe I posa rumb a Ryusaki, un poble de 120 habitants que ja ningú recorda si no és per parlar entre murmuris de l’abandonament, la mort o els desapareguts. Una columna d’infants d’ulls insomnes espera, al costat del centre de salut, l’arribada de na Masha i na Clàudia.

"En aquest poblet, hi ha 29 fillets. Els pares de la majoria d’ells són al front. El meu home i el meu germà també hi són. No tenc ningú a qui deixar els fills per anar a fer feina. Per açò, venc a cercar l’ajuda de na Masha cada vegada que té coses per repartir”, explica na Svetlana, sense deixar d’abraçar ni un segon dues criatures.


Tot d’una, qualcú fa un renou brusc, un moviment involuntari. Una cinquantena de persones se sobresalten i es miren nervioses, com si esperassin una explosió que no arriba. La quotidianitat a Ucraïna és així: una bombolla fràgil que conté el límit entre la relativa normalitat i l’horror. I, com totes les bombolles, a vegades explota.

N’Alexander és el capellà de Piski, una comunitat rural que queda molt a prop de Txernòbil. Avui és el Diumenge de Resurrecció segons el calendari de la Pasqua Ortodoxa i, damunt la sotana de color verd maragda, reposa una gran creu de plata. Per un moment, els vesins del poble arriben a oblidar la guerra. Dins l’església, comparteixen el pa i els peixos del riu Telev, que ningú sospita que pugui estar contaminat, malgrat la proximitat amb la zona de la catàstrofe nuclear. A la pregunta de com ha viscut aquests dos anys de guerra, n’Alexander respon, lacònicament: “resant”. Malgrat la insistència, no hi ha ningú que es vulgui fer cap fotografia amb el sacerdot.

Na Lida té 72 anys i està tota sola. Té els cabells blanquíssims i duu la roba bastant apedaçada. Mentre s’aferra amb molta força a la bossa de menjar, explica que havia viscut tota la vida a Kherson —molt més al sud de Piski, on viu ara— fins que va començar la invasió russa. Llavors es va traslladar a Kíiv i pràcticament va esdevenir indigent.

"El que em sembla més dur és estar tota sola a la meva edat", afirma, mentre mira fixament, amb els ulls cansats i emboirats per les llàgrimes i l’estrabisme. El seu únic fill, en Vlad, es va allistar a l’exèrcit el 2014, quan la guerra d’Ucraïna encara era vista com un “conflicte intern”. Amb l’arribada de les tropes russes, na Lida va anar vagant per ciutats fins que va arribar a Piski. "Aquí estic més tranquil·la. Ara visc en pau i tenc menjar", afegeix.

“Com us imaginau el final de la guerra?". Na Lida sospira cansada i diu que fa tant de temps que no pensa en açò que troba que aquest final no arribarà mai. "Només esper poder recuperar el meu fill", diu.

El mateix dia que na Lida va pensar, per primera vegada en molts d’anys, que tot aquest horror s’acabaria, a Maó entraven els cuirassats de l’OTAN.

*Aquesta crònica ha estat possible gràcies a l'esforç de socis i sòcies de Revista Posidònia, que amb la seva aportació han garantit que ens puguem desplaçar fins a territori ucraïnès i poder comptar de primera mà l'avenç de la guerra. Si vols llegir més textos com aquest, fes-te soci i rep Posidònia en paper a casa teva.

Crónica per Santiago Torrado

menucross-circle