El 4 de juliol, des de Revista Posidònia presentarem el llibre Palestina des de dins. Aquesta obra és una eina clau per als lectors que vulguin intentar desxifrar l’entramat de desinformació que corre sobre Palestina i la seva ocupació. L’autora, Cristina Mas, fa una aposta pedagògica per narrar la contemporaneïtat de la resistència del poble palestí i també mira les entranyes de la màquina d’horror sionista.

Us deixam una entrevista a la periodista i amiga Cristina Mas, per anar fent boca i convidar-vos a venir, el 4 de juliol, a la presentació del llibre. L’acte començarà a les 19.30 h as Freginal (Maó).

Enhorabona, Cristina. Palestina des de dins ja va per la tercera edició, tot just després de sortir publicat. Et pensaves mai, com a periodista, que acabaries escrivint un llibre sobre Palestina? Com va néixer aquest projecte i què plantejaves?

Tant de bo que no l’hagués hagut d’escriure. Palestina torna a ser en l’agenda pública per un genocidi. La veritat és que quan em van proposar fer el llibre vaig dubtar molt. Jo soc periodista i fa 15 anys que treballo a la secció d’internacional del diari Ara: no soc escriptora. Em pesava molt la síndrome de la impostora. Amb tot, vaig pensar que no podia dir que no: si tenia una oportunitat per parlar de Palestina des d’una perspectiva de fons, ho havia de fer.

Vaig escriure el llibre perquè Palestina no em cabia dins un diari. Em vaig adonar que molta gent es feia moltes preguntes i vaig pensar que calia un llibre molt planer, no gaire llarg i que no fos un altre manual d’història, ni un altre assaig —perquè n’hi ha molts i de molt bons—, sinó una crònica periodística adreçada al gran públic. També volia centrar les veus palestines: posar-les al centre del relat. Jo he viatjat molts cops a Palestina els últims 25 anys, i per fer el llibre hi vaig tornar, l’octubre i el novembre passats, per fer-hi una setantena d’entrevistes que són la trama sobre la qual es teixeix tot el llibre. 

El llibre no només aporta context i dades sobre Palestina, sinó que transmet una empatia profunda amb les persones que entrevistes. Quina és la teva vinculació amb Palestina?

Per desgràcia, d’històries d’opressió i d’ocupació n’hi ha moltes, al món. Però no hi ha tantes històries de resistència, de tenacitat, del que en àrab anomenen sumud, una paraula que no té traducció i que és una barreja de tossuderia i arrelament. Vaig viatjar a Palestina per primer cop l’any 2002 i no he pogut deixar de tornar-hi. Per a mi, és com una gran escola de com, malgrat tot, la vida s’obre pas.

Més enllà del rigor periodístic, al llibre s’hi percep una mirada compromesa. Has trobat dificultats a l’hora d’escriure o publicar sobre Palestina? Has rebut pressions —explícites o subtils— per part de lobbies o entorns mediàtics? Creus que hi ha una autocensura estructural a l’hora de parlar del que passa allà?

El compromís és amb la meva feina d’explicar el que veiem de la manera més honesta possible. A Palestina o allà on sigui. Denunciar les injustícies i els privilegis, i fer-ho amb un esforç de descolonitzar la mirada. Si fas això, reps pressions —més o menys explícites—, i també represàlies. Però res és comparable amb el que estan passant els meus col·legues de Gaza, on Israel ha assassinat 226 treballadors de mitjans de comunicació —sovint amb les seves famílies— per silenciar-los. És una xifra sense precedents, una xifra que hauria causat indignació mundial si les víctimes no fossin palestines.

Una de les batalles més difícils, avui dia, és la de construir relat: fer que la versió dels fets que expliquen les víctimes tengui espai i credibilitat. Des del teu punt de vista, com podem combatre el relat dominant i fer arribar la veu palestina als mitjans i a la societat?

Fent feina de formiga als carrers, a les xarxes i en actes militants. Convidant activistes i analistes palestins per posar les seves veus al centre, com deia abans. Hem de deixar de parlar de Palestina sense els palestins i les palestines. Hi ha una nova generació —la tercera o la quarta des de la Nakba— que fa anàlisis molt interessants, des del periodisme, la sociologia, els estudis descolonials, el feminisme, i també des de les organitzacions de base. Hem de posar aquestes veus al centre.

Has treballat com a corresponsal i enviada especial a diversos països àrabs, i has explicat conflictes, resistències, i vides i veus silenciades. Què et va dur al periodisme? Hi ha cap experiència que hagi estat clau per entendre el valor (i el límit) de la professió?

No sé ben bé què m’hi va portar, sinó que és una cosa que des de ben petita havia volgut fer. D’experiències n’hi ha moltíssimes —i molt diverses—, però les que més m’han marcat són aquelles en què et pots comunicar només amb la mirada. Recordo com un jove tunisià d’un poble molt humil em va explicar —el gener del 2011, poc després de fer caure la dictadura de Ben Ali— com havia descobert el valor de les pedres a la Intifada palestina, o com una dona siriana en un camp de refugiats de Grècia em va demanar que m’endugués d’allà el seu nadó. També recordo veure parir les dones en una maternitat d’Odessa, a Ucraïna, en els primers dies de la invasió russa. I també soc conscient dels límits, que s’han fet ben evidents amb el genocidi a Palestina: no n’hi ha prou amb explicar l’horror per aturar-lo.

Conceps el periodisme com una eina per transformar la societat, més enllà d’informar? Quin paper creus que té la crònica internacional en un món on el soroll i la desinformació sovint s’imposen a la comprensió i la lectura crítica?

Crec que el periodisme ha de servir per fiscalitzar el poder i qüestionar el privilegi. Les resta de coses seran informació, màrqueting o el que vulguis, però no periodisme. Justament en aquest món, on tot és tan incert, penso que guanya valor el periodisme de tota la vida, que consisteix a anar als llocs on passen coses importants per explicar-les. 

Ara mateix, la situació a Gaza continua essent extremadament greu, però sembla que el focus internacional es desplaça cap a una escalada regional, especialment al front entre l’Iran, els Estats Units i Israel. Tens la sensació que Netanyahu aconsegueix desviar l’atenció, presentar-se com a víctima i recuperar legitimitat exterior? O hi veus una altra lògica en joc?

El govern de Netanyahu és com un cotxe sense frens, i tot el que dius és el que buscava amb l’atac a l’Iran: tancar la profunda crisi interna que pateix Israel, aconseguir que els seus aliats tornin a tancar files darrere seu, i fer córrer una cortina de fum sobre el genocidi a Gaza. El règim de l’Iran sempre li ha fet com de mirall: es retroalimenten. Veurem com evolucionen les coses, però crec que Israel no està guanyant: s’ha empantanat a Gaza i no aconsegueix vèncer la resistència palestina, i això és el que determina la situació.