Martí Nicolau per a Revista Posidònia

Era la mala hora a la sala d’Urgències de l’hospital Son Espases. Vaig parar l’orella a una conversa entre una parella, uns tals Miquel i Marta. Crec que ell tenia la grip, perquè feia veu de moc i cara de malalt. Amb veu nasal, ell comenta:

—Antònia Font ha estat la banda sonora de la nostra infància i adolescència. 

—Per favor, Miquel…

—Sí, sona a tòpic, però si hi sona és perquè és vera i perquè ja ho sabem. El tema és que Antònia Font ha seguit existint, i nosaltres també (ja en tenim quasi trenta!). I no és tan clixé dir “Antònia Font és la banda sonora de la nostra incipient vida adulta”, o sí? No, perquè entre ells i nosaltres hi ha hagut un cert distanciament, almanco fins al retorn i l’aparició de l’últim àlbum. De totes maneres, com que aquest darrer disc té el potencial de desbaratar el fil argumental de l’eventual article que podria escriure un hipotètic oient que, d’amagat, escoltàs aquesta conversa, si et sembla bé en prescindirem i farem veure que, de moment, no hi ha hagut Un minut estroboscòpica.

—D’acord, però fes el favor de sonar-te.

—El tema és que fa uns anys que pens (i perdona el gest escolar i repel·lent de proposar periodificacions) que en la poètica d’Antònia Font s’hi poden distingir dues etapes. En concret, trob que les lletres de Joan Miquel Oliver tenen una primera etapa en tecnicolor i intensament evocadora, i una segona etapa, en gamma de grisos i evocadora de vaguetats.

—Jas, un clínex.

—Per entendre’ns, la primera etapa la podem identificar com l’etapa dels “àtoms de colorins”, que apareixen a S’univers és una festa, al debut del nostre conjunt. En aquests primers àlbums, encara que es noti l’amateurisme (o precisament per això), cada lletra significa i cada vers és un hipervincle poètic plenament operatiu. I això passa en totes les cançons, eh? Als hits i a les més discretes. Diria que el prime d’aquesta etapa de Joan Miquel Oliver com a lletrista i compositor és Taxi, i que a partir d’aleshores comença un canvi de tendència. 

—Veig que deixes fora d’aquesta primera etapa Batiscafo Katiuscas, tot i que és un disc impressionant, que els obrí les portes del Principat…

—Meam, és innegable que temes com “Wa Yeah!” capturen l’essència evocadora d’aquest primer lirisme at its best, això no t’ho discutiré. Però crec que Batiscafo és un disc embriagador com un ram de flors de fa un grapat de dies, que té un perfum tan exuberant que ja conté un punt de podridura. I, als discos posteriors, ja ve una estètica molt més austera.

—Vejam si ho entenc. Dius (sense haver fet cap contrastació empírica per fonamentar-ho, sospit) que les lletres d’Antònia Font, amb el pas dels anys, han davallat en definició i han guanyat en indeterminació, han esdevingut menys nítides, i, en síntesi, han anat perdent aquella lluïssor viva que de petits captava la nostra imaginació?

—Efectiviwonder. Diria que aquesta segona etapa culmina a Vostè és aquí (l’àlbum de la seva discografia que cotitza a un preu més baix a les botigues de discs), amb el “tot allò brillava gris” de “Ballarines de ballet”. De quin “tot” parlam? De “tot allò”, demostratiu neutre i genèric per capturar un objecte que al primer Joan Miquel Oliver mai no se li hauria escolat entre els dits. I “brillava”, sí, però de color “gris”. Una grisor que ja havíem vist al crepuscular Lamparetes, en cançons plúmbies com “Abraham Lincoln” o les germanes “Pioners” i “Boreal” (la segona de les quals, per cert, és la mateixa cançó que “Tots els homes d’Escòcia”, d’Els Amics de les Arts, enregistrada aquell mateix any). Que tens un altre mocador?

—Miquel, que et conec millor que ta mare… Que et costa molt anar de cara i sempre evites el conflicte… Et penses que no veig que rere aquesta classificació en dues etapes que planteges, en aparença inofensiva, en realitat estableixes una jerarquia entre uns bons Antònia Font i uns mals Antònia Font? Si els darrers discs et pareixen més fluixos, digue-ho obertament, sense fer tanta voltera… 

—Ai, Marta… Si m’escoltassin… Si m’escoltassis t’hauries fixat que, en tot moment, m’he abstingut de fer judicis de valor sobre si una de les dues etapes és millor que l’altra o si en Joan Miquel ha entrat en decadència o qualque cosa per l’estil. I, si t’he de ser sincer, si he procedit així no ha estat per estalviar-los una crítica, sinó per protegir-me a mi.

Ara que m’acost a la trentena, no puc evitar veure’m identificat amb aquest progressiu engrisament... Perquè és cert que la vida va perdent esmoladura i ja no té els caires tan vius, tot esdevé més pastós i apagat i es perd aquell contrast i aquella cosa prístina que hi havia.

I no voldria haver de concloure que el canvi sigui a pitjor: és cert que ara en sabem més i vivim més tranquils. Però, fotre, fer-se vell no és valuós per se… 

En aquest punt, es veu que va sortir a la pantalla el nombre del paperet del seu torn, perquè en Miquel i na Marta s’aixecaren i es dirigiren cap a un dels boxs, mentre jo els mirava, de coa d’ull, darrere una revista.