Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Opinió

03/04/2024

Aigua, sol i guerra a Sebastopol

Després de les anades i vingudes de la política a propòsit del Port de Maó i del desplegament de la flota de guerra de l'Aliança Atlàntica a la mediterrània, Tomeu Obrador Cursach aprofundeix en una reflexió històrica sobre la rada maonesa i es pregunta, "malgrat que el Sí a l'OTAN guanyàs el referèndum el 1982 (amb l'honrosa excepció de la vila de les Ferreries), qui, fora del gremi o de l'extrema dreta (perdonau la redundància), qui, em deman, enyora ara els soldats?"

Tomeu Obrador Cursach per Revista Posidònia

Les escenes navals de Francesc Hernández Monjo formen part de la nostra memòria col·lectiva i cultural. Marines, la darrera exposició antològica presentada al Roser i ara a Ca n'Oliver, ens hi retorna alhora que posa un poc d’ordre a la faceta més destacada d'aquest pintor conservat majoritàriament en saletes i entrades de les cases més tradicionalment maoneses. Poca gent podria fer que una escena en principi tan poc delitosa com uns grans cuirassats amarrats passàs a formar part de l'imaginari col·lectiu. Deixant de banda l'obra més romanticista, aconsegueix recrear-se en els paisatges de sempre però amb la brutalitat d'uns nous materials i textures intimidatòries. Un costumisme desacomplexat, sense enyor.

Costa d'imaginar la impressió que devia fer l'entrada, per primera vegada, d'aquestes estrelles de la mort marines al port de Maó. Només per aquestes escenes, acuradament retratades i influïdes per l'evolució en el tracte de la llum que es desenvolupa en el seu temps, hem de tenir-lo per un modern.

Si en parl, però, és perquè ara em capfica pensar, tot i la certesa de saber que no ha estat pensat prèviament, com és de premonitòria l'exposició d'aquest autor que va treballar per a l'exèrcit.

D'uns mesos ençà, les autoritats civils i militars de l'Estat ens han tramès per terra, mar i aire (com se sol dir) la necessitat de la imminent participació espanyola en la guerra oberta contra Rússia per la invasió d'Ucraïna. Sabem ara que els rumors de comentaristes a sou o les mitges insinuacions en declaracions oficials no eren res més que globus sonda per temptejar una opinió pública de cada vegada més desmobilitzada. Primer unes advertències sobre la conveniència d'estar armats, després fotografies de soldats espanyols practicant rem en un riu polonès per a quan convengui i ara una temptativa d'oficialitzar la tornada de l'OTAN al Port de Maó. Deslligar aquesta operació tàctica dels fronts oberts, com ha volgut fer l'autoritat local (clarament tan informada de la decisió com els ciutadans), no és res més que renou.

A Menorca les tensions diplomàtiques sovint s'han viscut amb total indiferència (o una oportunitat de negoci). I és que d'ençà del 1802 no hi ha hagut cap canvi de sobirania, simplement perquè la Mediterrània ja no és més que una obscena mescla de projecte inversor i vacacional de tons pastels erotitzat per la gent del nord i un arriscat fossar a travessar pels desesperats migrants del sud. Allà on l'exclusivitat, els capricis immobiliaris amb encant i la piscina infinity s'ajunten amb el tràfic de persones, la precarització de la vida i el col·lapse mediambiental.

"La Mediterrània ja no és més que una obscena mescla de projecte inversor i vacacional de tons pastels erotitzat per la gent del nord i un arriscat fossar a travessar pels desesperats migrants del sud. Allà on l'exclusivitat, els capricis immobiliaris amb encant i la piscina infinity s'ajunten amb el tràfic de persones, la precarització de la vida i el col·lapse mediambiental"

Tanmateix, la nostra història, també recent, ha anat íntimament lligada a la creixent expansió dels Estats Units d'Amèrica, sota el dictamen de la qual ballen els països que formen part d'aquesta despòtica organització. Que el primer almirall de la seva flota fos fill d'un ciutadellenc, pot semblar anecdòtic, però no ho és gens. El port de Maó, com el mal anomenat cementeri dels anglesos mostra, en va ser la primera base en la Mediterrània. Molt més recentment s'hi instal·laren a s'Enclusa (unes instal·lacions vergonyosament atrapades en la inèrcia administrativa i política) i encara en la I guerra del Golf, de 1991, uns obusos van ser posicionats a dalt del Toro, on llavors una torre era de titularitat militar (i ara del Bisbat).

Semblava que amb el final de l'obligatorietat del servei militar i la consegüent jubilació massiva d'oficials, l'illa vivia un procés de desmilitarització. Mentalment, sí que ho ha estat: malgrat que el Sí a l'OTAN guanyàs el referèndum el 1982 (amb l'honrosa excepció de la vila de les Ferreries), qui, fora del gremi o de l'extrema dreta (perdonau la redundància), qui, em deman, enyora ara els soldats?

Tot aquest temps de suposada hivernació, l'exèrcit simplement s'ha estat professionalitzant, és a dir, s'ha replantejat de dalt a baix per a modernitzar-se, cosa que pels evidents lligams ideològics (nostàlgics, en diuen) no acaba d'aconseguir mai del tot. Seguint com pot, el model nord-americà, a poc a poc s'ha anat involucrant en la societat amb la voluntat òbvia que la seva presència torni a ser tan normal com quan milers de bergants uniformats rodaven per l'illa i no una excepció alarmant, com passa ara. Tots recordam la intimidatòria compareixença militar a Catalunya durant el frau polític de l'anomenat procés o el llenguatge militarista de la pandèmia, amb els delirants missatges d'un oficial d'alta graduació sobre el permanent dilluns que és la guerra o les coreografies col·lectives.

La cosa, però, ha anat més enllà i ja fa uns anys que l'exèrcit és present a la fira de l'ensenyament de Barcelona, a la que també assisteixen molts dels estudiants menorquins, i el Consorci Militar participa amb una paradeta (l'única sense quadribarrada) en la diada de Sant Jordi al Carrer Nou de Maó. No parlem ja dels tossuts debats sobre la implantació a les Balears i Pitiüses d'una Unidad Militar de Emergencias en tost de qualsevol altra institució civil.

El que ens hem de demanar és perquè abans d'aquest rellançament internacional del port de Maó cap dels governs locals ni estatals han mogut un dit per obrir al públic les instal·lacions portuàries i omplir-les d'activitats i equipament cívics, que ara haurien fet impensables segons l'ús marcial. Han estat les autoritats civils (no totes elegides democràticament) les que s'han dedicat a expulsar-ne els ciutadans a marxes forçades.

Fa uns anys, n'Sturla, l'històric fotògraf, va penjar una selecció de fotografies intitulada "De quan es port era nostro". És com a menys surrealista que durant el franquisme, amb l'auge del militarisme, els ciutadans poguessin gaudir més d'aquest espai que dona sentit a la ciutat que no pas ara.

La Menorca recurrentment cantada "de rem i barqueta", si ha existit mai, no tornarà. En nom de la indústria creuerista, que ens pol·lueix a canvi d'uns beneficis que aquí no hi queden, l'estació es va moure a l'altra banda del port (amb la consegüent complicació d'una cosa tan senzilla com l'accés a peu pla). Per una elitització descarada s'ha desallotjat i esbucat (com es va voler també al Cabanyal de la València més corrupte) les cases de Cala Figuera, gairebé la darrera barriada popular del port. L'escàs aprofitament en l'anterior mandat del Consell d'un Llazeret meritòriament desferrat dels alts funcionaris ministerials i l'actual rendició al turisme de congressos en certifica la manca d'unes polítiques arrelades.

La cessió per un quart de segle d'uns equipaments públics envejables ha colgat, mediàticament, l'amortització de les propietats militars, amb uns curiosos nous propietaris. I enmig de tot plegat, les activitats esportives, lúdiques, festives i patrimonials són sempre un problema que els funcionaris i càrrecs de confiança voldrien més no haver de gestionar simplement perquè fan de mal encaixar en una legislació pensada des de Madrid per als grans ports industrials com València o Barcelona.

La folklòrica representació de l'ajuntament i el consell en els òrgans de decisió són simplement ridículs. Tenim unes barreres metàl·liques i unes places d'aparcament disfressades d'ombrel·la ecofriendly pels cotxes de l'Autoritat que ho evidencien: fa dècades que el port ja no és de Maó, sinó només a Maó.

No, la presència permanent de iure de l'OTAN que cínicament han fet recular (tot i aplicar-la de facto) no és ni de bon tros una qüestió nova. Ni nova ni purament militar. El port de Maó és tot ell un cobejat mosaic arrabassat de les mans dels seus habitants. Aquest darrer capítol d'anades i vingudes, d'informació i contrainformació, de temptejar de l'opinió pública i de cinisme polític exemplifiquen perfectament el que ha estat la nostra història: inèrcia i desídia en l'etapa democràtica d'uns partits sempre continuistes, una administració opaca amb unes actuacions no explicades que, casualment, acaben beneficiant unes minories extractives i la constatació que la darrera decisió (sense veu ni vot de les sucursals locals) s'acaba prenent mar enllà i de vegades encara a ultramar.

Tornam a veure amb freqüència els nets dels cuirassats que Hernández Monjo va pintar. La diferència és que ara no només a Espanya criden a guerra. Ens han ficat en la d'Ucraïna, que és la dels eterns dos blocs, per la porta del darrere. Davant de qualcú que en la seva gaubança se n'enfot dels mals d'altri no podrem tornar a dir, sense escarrufaments, allò tan nostradament cínic d'"aigua, sol i guerra a Sebastopol".

menucross-circle