Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Arts i cultura

28/02/2024

El teatre i la memòria democràtica: una aposta artística i política

Es pot fer del teatre una eina que vagi més enllà del fet artístic? És possible contribuir a la construcció de memòria col·lectiva amb una comèdia? Sergi Marí Pons creu que el teatre pot ser, a més d’una disciplina artística, un espai de sanació, de reflexió i de crítica per pensar el nostre passat recent i construir la memòria que ens falta.

El 2022, des del CIMe, La Trup i Memòries de Menorca, es va organitzar la Jornada de Teatre i Memòria Democràtica, durant la qual vam gaudir de les conferències a càrrec de Núria Ricart i Gabriel Sansano. També es va oferir una representació d’Amarg al Teatre des Born de Ciutadella, i finalment va tenir lloc una taula redona per parlar de teatre i memòria.

Tot plegat va posar damunt la taula, d’una banda, el potencial de la memòria vinculada a diferents disciplines artístiques i, de l’altra, la utilitat del teatre a l’hora de tractar aquests temes. És a dir, el gran potencial d’aquesta relació entre teatre i memòria per generar espais d’entreteniment, però també sanadors, de reflexió i de crítica. Un any i poc després, recuperam el tema i, per fer-ho en profunditat, conversam amb Sergi Marí, integrant de la companyia La Trup.

Sergi Marí Pons (Maó, 1962) és economista sobretot vinculat al sector públic i del medi ambient. Des de l’any 2000 es va anar introduint al món del teatre: primer com a actor amateur, després com a contacontes i, a poc a poc, en l’àmbit de la direcció i la producció, fet que el va portar a estudiar Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre.

Ha dirigit els muntatges de Lucrècia i Arminda, obres del reconegut Joan Ramis i Ramis, i, més recentment, Barba-rossa. A part, ha escrit altres obres, com L’automòbil, una comèdia que tracta, de qualque manera, la memòria i que s’està treballant amb un grup d’artistes a l’Orfeó Maonès.

Lucrècia, 2015. Companyia La Trup.

Ens trobam en un local emblemàtic del port de Maó per conversar sobre memòria i teatre, i la primera pregunta va directament dirigida a encetar el meló.

Miquel López: No et resulta incòmode fer una comèdia en un context tan dramàtic com el de la guerra d’Espanya (1936-1939)?

Sergi Marí: Si bé L’automòbil està encaixada en una cronologia real de la guerra a Menorca i parteix d’una anècdota real, és tot ficció. De fet, tenia moltes ganes d’escriure aquesta comèdia perquè crec que precisament la memòria té tots els components. Recuperar la memòria és escriure-la, i escriure es pot fer de moltes maneres: científicament, artísticament (que vol dir tràgicament o còmicament), etc.

M’agrada molt aquella frase de Marcos Ana que diu que hem de girar pàgina, però primer l’hem d’escriure, i que una societat escrigui una pàgina històrica vol dir que l’hem d’enfocar de moltes maneres. En aquest sentit, la part ridícula de la condició humana és també, de qualque manera, condició humana. És cert que de la guerra i la postguerra no se n’ha fet gaire comèdia, perquè tal vegada primer hem de fer teràpia, que correspon a la part tràgica.

En certa manera, la tragèdia té aquest component de catarsi que com a societat espanyola necessitam fer perquè ens l’han impedida, políticament, de forma deliberada. Llavors, a mesura que la feim, apareixen altres opcions per passar pàgina de manera serena i sanadora, i açò també implica la comèdia.

M. L.: Més enllà de Menorca —després hi tornarem—, es fa teatre de memòria democràtica?

S. M.: Des del meu punt de vista, se’n fa poc. Ha anat per onades o etapes. Crec que, d’una banda, es fa poc teatre de memòria democràtica perquè també se’n fa poc sobre història en general. El teatre és una gran eina per revisar la història, ja que et permet ser deliberadament subjectiu i posar en solfa moltes d’aquestes subjectivitats.

La història és una mirada cap el passat, però feta sempre des del present, i el teatre és l’instrument que amaga manco que es tracta d’una mirada contemporània. Per tant, és molt bo fer història des del teatre, encara que sigui ficcionada. És tot un tema. Hi ha molta tendència a fer teatre del present, com si el teatre tingués un deure social de representar la societat en què vivim. Açò, que tal vegada des del futur es veurà com un vulgar costumisme, a vegades acaba essent molt superficial, perquè es basa en codis de representació d’allò més quotidians, en un llenguatge que el públic pot entendre fàcilment. Al final, darrere una pretesa sociologia de la societat mitjançant el teatre i des d’una visió artística crítica, no hi ha més que un interès comercial en produir obres que el públic pugui entendre fàcilment i ràpidament.

En canvi, les obres que no parlen del públic i del present específicament són sempre més complicades. Sobretot a l’hora de traslladar-ho a l’espectador. És a dir, crec que fer teatre sobre història és més delicat i difícil. I, ja anant a la pregunta, sobre memòria democràtica en particular, ara hi ha hagut una bona onada que ha coincidit amb canvis legals, de perspectives, de context polític i sobretot generacionals, que han afavorit que, de cop i volta, sigui un tema d’interès. Ara bé, parlam d’una dinàmica bastant recent. En aquest sentit, s’ha vist que la llei de Zapatero (anomenada de “memòria històrica”) no va bastar; és d’ençà del 2015, amb les lleis autonòmiques, que s’ha produït aquesta onada.

M. L.: Agafant el fil, durant la darrera dècada, a Mallorca s’ha viscut un autèntic boom d’obres i espectacles amb la memòria com a tema central. És un fet bastant peculiar que analitzarem més endavant des de Revista Posidònia en un reportatge que estam preparant. Per què a Mallorca hi ha hagut aquest boom?

Perquè la repressió franquista a Mallorca va ser especialment tràgica, especialment dolorosa i silenciada. Però no silenciada com durant el franquisme: aquell silenci evident, que s’imposà de forma tan grollera i que no amagava que hi ha coses ocultes a la força. Era molt fort: el silenci diferencial de Mallorca (i de molts altres indrets) des de la Transició és que es genera un gran consens sobre el fet de no rascar aquestes ferides durant molts d’anys. Segurament, la composició política de Mallorca, amb un gran domini de dos partits des de la recuperació de la democràcia, ha imposat aquest desinterès total en el fet de rascar aquesta ferida.

Aquest fet es dona, sobretot, per part d’un PP —al principi més moderat— que domina la política illenca i reprodueix el discurs de guerra fratricida, de dos bàndols, etc. És aquest discurs de falsa conciliació que passa per damunt de la pàgina sense escriure-la, tant per part del PP com del PSOE i, fins i tot, d’Esquerra Unida, al principi.

Les minories republicanes d’esquerres, que podien valorar la memòria democràtica com un procés necessari, eren poques i no ho aconseguiren fins més endavant.

Amarg, 2022. Òrbita Produccions.

M. L.: Arriben els 2000 i el panorama canvia…

S. M.: Hi ha una nova generació que irromp amb aquest tema i que no té les pors que tenen les generacions que dominen la política, que són les que van “dur” la democràcia. El consens de la Transició va costar molt, i els que ho van aconseguir se’n sentien especialment orgullosos. Però, és clar, també van generar ràpidament una “classe” política: sectors professionalitzats que, amarats de covardia, tenien por de qualsevol cosa que pogués fer trontollar aquest equilibri, ja que tocava també el seu estatus. El fet que hi hagi aquest consens que la memòria democràtica és incòmoda, i que una part de la societat no la vegi com a sanadora i necessària, té a veure amb el republicanisme.

El consens de la Transició és d’una democràcia en la forma de monarquia parlamentària, i la memòria democràtica no pot ser evidenciada sense recordar que vam instaurar una república. Llavors, aquesta contradicció entre monarquia i república és una de les tapadores que la nostra democràcia actual posa damunt les ferides de la guerra i la repressió. Açò passa a Mallorca i arreu de l’Estat.

M. L.: Lleis de memòria i de fosses aprovades pel Govern de les Illes Balears, les exhumacions de les fosses, etc. Tot plegat, un context que certament podria incentivar aquestes creacions. A pocs quilòmetres de tot aquest brou de cultiu, a Menorca açò no passa. Per què?

S. M.: Menorca té una particularitat, com és molt habitual en la història. L’illa tenia una composició social diferent, que explica en part per què el cop d’estat no va triomfar. El republicanisme i les forces obreres d’esquerres tenien capacitat de mobilització. Que s’aturàs el cop d’estat va provocar que visquéssim la guerra des del bàndol republicà. La repressió contra elements de dretes ha donat motius per dir que “els republicans també van cometre excessos”. Amb açò n’hi ha hagut prou perquè, ja des del començament de la Transició, els partits majoritaris acceptassin el discurs que defensa que “és millor no remenar tot açò”, que “va ser una guerra entre germans”, que “tothom va cometre excessos”, etc.

M. L.: Però a Catalunya els republicans també van represaliar la rereguarda durant la guerra i, en canvi, a l’hora de fer polítiques de memòria, les institucions ho han tingut molt més clar.

S. M.: La composició política de Catalunya no és la mateixa. Les víctimes de la repressió franquista no van ser només els republicans d’esquerres, també van ser els nacionalistes. I a Catalunya, durant molts d’anys, han manat les dretes nacionalistes. Insistesc: crec que els crims —d’altra banda, injustificables— dels
republicans a l’illa han enfosquit el discurs de la memòria democràtica.

Posava com a exemple Barcelona, però podem anar més a prop: Eivissa. Durant el brevíssim període republicà, també hi ha una repressió contra les dretes i els religiosos. Així i tot, tant a Mallorca (2003, oficialment 2006) i a Eivissa (2009) es creen les associacions Memòria de Mallorca i Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera. En canvi, a Menorca, fins al 2018 no es crea Memòries de Menorca, que, a més de ser més tardana i quedar fora d’aquella onada, segurament també respon a enfocaments diferents.

Amb tot, es fan coses. Tot i l’existència d’aquest discurs fàcil que defensa que es van cometre excessos des dels dos bàndols, es fan coses. Es fan actes d’homenatge, es parla de certs personatges… I hi ha una cosa molt important, que és una feina d’historiadors concrets —especialment, Josep Portella— que publiquen i fan pública aquesta història. Es rehabiliten personatges del republicanisme. Per tant, hi ha la sensació que ja no és tabú i, com que hi ha aquesta sensació —però, alhora, encara domina la ideologia de l’equiparació—, ja podem estudiar la veritat, però no hi ha motius per celebrar-la.

M. L.: No creus que fins i tot els que ens podem considerar hereus d’aquest republicanisme hem comprat aquest discurs de l’equiparació?

S. M.: Sí, perquè jo fa 20 anys no pensava igual que ara. I, de fet, abans et parlava de la comèdia que he escrit, que està ambientada en la guerra a Menorca. La primera versió la vaig escriure el 2009, i poc després vaig participar en el muntatge d’una altra obra, El Trocadero, escrita per Lluís Mangado i Tòfol Mus. Es tracta d’una comèdia sobre la visita de Franco a l’illa, i ja feia referència a aquells temps històrics i al que suposava la dictadura. Es va fer a l’Orfeó i va tenir tant d’èxit que es va prorrogar (gener del 2013).

Açò ho dic perquè tal vegada és interessant fixar-se —i jo mateix em faig la pregunta— en el fet que els primers textos que tracten aquestes temàtiques a Menorca són comèdies. Tal vegada té a veure amb el fet que, de manera més difusa, es considerava que, gràcies a tots aquests estudis, ja disposàvem de la veritat històrica. De la mateixa manera, que sorgeixin llibres com a reacció als treballs que s’han anat fent durant aquests anys i que posin el focus en la repressió republicana s’explica, fonamentalment, pel fet que veuen discutit el discurs que defensa que és millor no obrir les ferides.

Per tant, si veuen discutit aquest discurs i senten la necessitat de reaccionar-hi des de la dreta i de recuperar-lo, és perquè ha passat qualque cosa. Si surten comèdies, tal vegada és perquè, en certa manera, ja hem fet la catarsi.

M. L.: Trobes?

No, no ho trob, però tal vegada teníem un poc aquesta sensació. I no ho trob perquè, precisament, jo mateix, anys després, he tingut la necessitat d’escriure una peça teatral tràgica, que és Cartes de la Mola. És una peça que he escrit, però que, com L’automòbil, encara no ha estat representada. De fet, té una història paral·lela, en certa manera, a L’automòbil, ja que en vaig escriure la primera versió tot just dos anys després.

Però, és clar, escric aquests textos com una cosa personal i ningú té interès a muntar-los, i ni jo mateix pens que sigui fàcil que es duguin a escena. Una cosa és el procés creatiu d’escriure i una altra és que hi hagi el procés comercial —per dir-ho de qualque manera— de fer-ne una obra i dur-la al públic. I ara sí que hi és. Tal vegada de rossec de Mallorca, s’ha vist que estàvem en una altra etapa política i crec que té a veure sobretot amb dues coses: els ossos i les noves generacions.

Vaig començar a escriure Cartes de la Mola visitant Almansa, on hi havia hagut un procés d’exhumació de fosses conduït pels nets dels afusellats. I aquí hem hagut desperar que també nets i besnets de víctimes agafàssim la paraula per fer aquest procés de normalització. La capacitat sanadora de la memòria necessita unes quantes generacions.

Tal vegada ara som en aquest punt que a les generacions els arriba dolor, però tenim prou distància per fer una feina amb serenitat. I els ossos hi tenen molt a veure. El context polític ha canviat amb les lleis que hem esmentat, tant l’estatal com les autonòmiques, i a poc a poc han anat generant la necessitat de fer aquest procés. Amb tot, el que hi ha ara són els ossos. Són molt importants. El fet d’haver exhumat ossos és un reclam per parlar-ne. I els ossos de les fosses d’Almansa van fer que jo començàs a escriure Cartes de la Mola, el 2014. Em van convidar a Almansa per fer una dramatúrgia a partir del que ja havia passat: havien exhumat, havien posat un monument, etc. Al final no es va produir, però ha estat el punt de partida de la feina que s’ha fet després a Menorca, que és entrevistar gent per veure què pensava del que havia passat.


M. L.: Què pretén ser Cartes de la Mola?

S. M.: És un espectacle de teatre, però no en un sentit ficcional, sinó a partir de trossos de realitat recordada. Per tant, entraria dins una espècie de tendència de dur la realitat dalt l’escenari tal qual, no ficcionada. En aquest cas, però, no seria una realitat present, sinó retalls de memòria de persones presents. És a dir, tot el text està basat en entrevistes a persones concretes, en els seus records i en com van viure les conseqüències de la repressió, tant en primera persona com en l’àmbit familiar.

M. L.: I com ha estat aquest procés?

S. M.: Emotiu, emocionant i complex. Des del moment en què vols donar el protagonisme no directament a les víctimes, que per una qüestió temporal ja no hi són —o van ser afusellades o ja han mort—, sinó als supervivents —i sobretot a les dones supervivents—, entres en un altre àmbit. Es tracta de l’àmbit de les emocions, els records, els sentiments, etc. La ciència arqueològica o la històrica no poden accedir tant a aquestes esferes. Per al teatre, en canvi, és un àmbit molt interessant.

M. L.: Just en aquesta línia, quin aspecte diferencial ofereix el teatre?

S. M.: El teatre permet dir la veritat en l’àmbit emocional i sentimental. Ofereix una màscara teatral a grans veritats de l’àmbit emocional, i crec que aquest és una mica l’objectiu de Cartes de la Mola: no emprar la memòria dels supervivents per parlar dels màrtirs de la repressió franquista, sinó posar el focus en la seva pròpia memòria. Veure com van viure aquella època grisa, de repressió, de silenci, d’estigmatització, de derrota, i tot havent de conviure amb els botxins. Moltes persones que conservaven la memòria d’aquesta supervivència i d’haver de guardar un silenci conscient, com a arma de futur, eren dones. I açò dona un interès de gènere també a aquesta memòria emocional.

M. L.: I el títol?

S. M.: El títol respon al fet que a la Mola, com en molts altres llocs, es donava el dret a fer una carta de comiat a moltes de les persones que eren afusellades, ja després de la guerra. Cartes de la Mola representaria aquest comiat, que és una carta que va d’una persona que sap que serà assassinada per arribar a mans d’una altra persona que està obligada a sobreviure en un context molt difícil d’estigma, amb dificultats econòmiques, socials i de tota mena. Llavors, aquest viatge de la carta és significatiu del que pretén l’obra: no parlar dels morts, sinó de les persones que rebien aquestes cartes.

M. L.: Per què és útil o important fer aquest teatre?

S. M.: És un tema de salut col·lectiva, de sanar ferides reals, que influeixen en els comportaments. Per açò mateix, em costa de creure que el teatre tengui la missió tan transcendental de fer això, o com a mínim em genera dubtes. Ara bé, diguem que és un ingredient més de normalitat. És a dir, que puguem parlar d’aquests temes tant en un sopar de Nadal, amb familiars o amics, només serà possible si també es pot fer teatre amb normalitat.

Seria més com un indicador: si podem fer teatre amb normalitat —i per açò defens es pugui fer tragèdia i comèdia—, voldrà dir també que la gent pot parlar d’aquesta història amb normalitat. Normalitat vol dir sense por a la veritat, i açò encara no ha acabat. Perquè la intenció de molta gent que practica el negacionisme camuflat de guerra fratricida com a teoria… No, no. La guerra fratricida va ser una cosa; la repressió massiva com a política estatal d’una dictadura feixista n’és una altra.

És clar que hi van ser les dues, però la segona és la que encara no hem sanat. I la prova més evident que cal fer memòria és que encara hi ha discursos que estan interessats a no parlar-ne i a negar-ho. Quan tothom en pugui parlar sense por de mostrar la veritat, segurament no farà falta fer teatre de memòria democràtica.

Entrevista a per Miquel Lopez Gual

menucross-circle