Más resultados

Generic selectors
Coincidencia exacta solamente
Buscar en título
Buscar en contenido
Post Type Selectors
Artículos
Fotogalerías
Filtrar por categorías
Activitat física i Esport
Agenda
Arts i cultura
Crònica
Editorial
Entrevista
Especials
Glosera
Memòria Democràtica
Menorca terra de llegendes
Narrativa i Crònica
Opinió
Salut mental
Territori i Medi ambient
Transfeminismes
Transfeminismes / LGTB+

Transfeminismes

28/06/2022

28 de Juny: ni una passa enrere, cap agressió sense resposta

Avui 28 de juny, en un nou aniversari de la revolta de Stonewall, tornem a fer de la nostra bandera multicolor una barricada en defensa de la diversitat i contra el feixisme que avança per tota Europa y el mon. Reproduim el comunicat de la convocatoria del Orgullo Crític de Menorca

Aquest any, 2022, des de l'Orgull Crític de Madrid, configurat com un espai de resistència contra el desmantellament i la mercantilització del 28J, s'ha optat pel lema "28J. Sin papeles no hay Orgullo.". És una bona mostra del caràcter combatiu i interseccional que, ara més que mai, pensem que el nostre col·lectiu ha d'abanderar.

Fa només dues setmanes, la política neofeixista italiana Giorgia Meloni, actual guia i referent de l'extrema dreta del seu país, va acudir a Marbella convidada per Vox en un acte per la candidatura de Macarena Olona. En el seu discurs, Meloni va proclamar, literalment: "Sí a la familia natural, no a los lobbies LGBT; sí a la identidad sexual, no a la ideología de género; sí a la cultura de la vida, no al abismo de la muerte; sí a la universalidad de la cruz, no a la violencia islamista; sí a fronteras seguras, no a la inmigración masiva." Un cop pronunciat i fet viral aquest discurs, tothom a Espanya es va preguntar qui era Meloni, però moltes de nosaltres ja ho sabíem des de feia temps. Ho sabíem perquè ens va la nostra vida en saber qui són els nostres enemics.

Les persones LGTB+ som un dels objectius primordials del neofeixisme que ha governat (o governa) en països tan significatius com Estats Units, Brasil, Hongria, Polònia... i que sempre ens ha posat en el centre de la seva diana, juntament amb altres col·lectius com les feministes o les persones migrants. Així, podem veure com aquest cap de setmana passat el Tribunal Suprem d’Estats Units (amb majoria conservadora gràcies a l’acció de Donald Trump) va tombar el dret constitucional a l’avortament al país, o com la setmana passada la Federació Internacional de Natació va decidir prohibir a les atletes trans de participar en les competicions d’elit. Aquests dos exemples (i n’hi ha molts més) són bona mostra de la contrareforma ultraconservadora que presenciem a nivell mundial.

D'aquí la primera referència a l'Orgull Crític de Madrid, que aquest any han decidit posar en el centre de la seva reivindicació la regularització de les persones sense papers. Després del shock pandèmic, els nostres opressors han redoblat els seus esforços, i el seu discurs és més clar i contundent que mai: ens volen callades, atemorides, invisibles, oprimides, extingides. Estan cridant directament a un genocidi. I ni les institucions ni cap força de l'Estat tenen la voluntat ni la capacitat per protegir-nos.

Les lleis són necessàries per millorar les condicions de vida d'algunes persones del col·lectiu però no ens protegiran contra el feixisme. No ho faran uns aparells de l'estat que continuen executant la Llei Mordassa, la Llei d’Estrangeria, o que infiltren il·legalment a policies nacionals en grups de resistència independentista catalans com si fossin terroristes. El terrorisme són les clavegueres de l'Estat, les forces policials que persegueixen a les persones migrants i a les treballadores sexuals, i també els mitjans de comunicació que han normalitzat i amplificat els discursos neofeixistes.

L'única resposta que veiem ara possible és l'autoorganització i l'autodefensa. No volem perdre de vista altres formes de resistència, però cada cop la realitat ens mostra que no són suficients. No podem confiar ja en qui diu que ens pot protegir. Les persones que van liderar les revoltes de Stonewall al 1969 foren, majorment, persones queer racialitzades de col·lectius com S.T.A.R. (Street Transvestite Action Revolutionary), que Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera articularen mitjançant habitatges on acollien a altres dones trans sense casa que exercien el treball sexual al carrer. Autoorganització i autodefensa.

I això és una cosa que hem de fer totes unides. Aquí les lluites no poden estar separades. No es tracta només de no deixar ningú del nostre propi col·lectiu enrere (la plumofòbia, la misogínia, la bifòbia, la transfòbia... també s'exerceixen entre nosaltres), sinó també de ser conscients que totes estem exposades en la mateixa diana: les persones LGTB+, les feministes, les persones migrants, les que no són blanques, les treballadores sexuals... i dins el nostre mateix col·lectiu, totes les que ens quedem fora de l'exhibició mercantilitzada dels Orgulls hegemònics organitzats per conglomerats empresarials (com el MADO de Madrid) i associacions sotmeses a les institucions (FELGTB i COGAM) que han buidat d’esperit combatiu les nostres mobilitzacions.

No volem ser normals, no volem ser assimilades, no volem tenir "drets" dins del neoliberalisme rosa, no volem "veure la llum" de la societat que ens ha expulsat de la seva “normalitat”. Els nostres vincles han de ser amb el moviment antiracista, amb els moviments antifeixistes, amb els feminismes revolucionaris, amb el moviment obrer, amb els pensionistes... ens volen amagades i perdudes en els marges als quals ens han expulsat, però nosaltres hem de trobar la forma de trobar-nos en els espais de fuga per poder desestabilitzar i fer trontollar les estructures del centre hegemònic.

Tot això no exclou que es puguin adoptar de forma estratègica posicions més institucionals i amables, les quals ajudin per exemple a desbloquejar una Llei Trans que, de forma inexplicable, encara no és una realitat. Però ho hem de poder fer sense perdre vista que l'assimilació puntual és un mitjà, mai un final en sí mateix. Podem ser amables en algunes ocasions determinades, però no serem amables mentre el neofeixisme crida al nostre extermini. El món post pandèmic està reorganitzant les seves forces, i aquelles que ens volen eliminar han agafat molta embranzida. De nosaltres depèn veure si ens quedem paralitzades veient-los avançar, o si plantegem una resistència col·lectiva directa. No se'ls ha de discutir: se'ls ha de fer front. I només ho podrem fer amb sentiment de comunitat i acció conjunta.

I si es torna a manifestar un grup de neonazis a Chueca cridant "fuera maricas de nuestros barrios i "fuera sidosos de Madrid", com va passar el setembre de l'any passat sota la indiferència de les autoritats institucionals, el que s'han de trobar enfront són col·lectius organitzats i llestos per defensar-se, no gent espantada que no sap ni com ha de reaccionar i que no se'ls acudeix res més que demanar protecció a qui no té la voluntat i/o la capacitat d'oferir-nos-la. No diem que no hi hagi persones a les institucions que ens vulguin protegir, però ara mateix no observem que estiguin en condicions de poder-ho fer; és una via a tenir sempre en consideració, però no ens ho podem jugar tot a aquesta carta.

La nostra resposta és una crida a la unió dels col·lectius dissidents, de totes les persones assenyalades per la contraofensiva neofeixista, per a poder construir una resistència crítica, combativa, col·lectiva i interseccional. Podem, en aquest context, recuperar un lema clàssic: "Cap agressió sense resposta, i cap feixista amb dents". 

Per un Orgull crític i combatiu.

Moltes gràcies.

menucross-circle