26/07/2023
Aquestes eleccions s’han venut com un plebiscit electoral en què l’actual president del govern en funcions, Pedro Sánchez, es jugava la legitimitat de continuar liderant l’executiu a tot Espanya. Han basat tota la campanya en “O PSOE o ultradreta”, i sembla que la gent ha comprat el discurs de campanya, per la por del que pogués arribar a suposar tenir Santiago Abascal de vicepresident del Govern de l’Estat.
Després de la pèrdua de suports dels diferents partits polítics considerats a l’espai ideològic de l’esquerra, després de les passades eleccions del 28 de maig, la majoria de veus i sondejos coincidien i apuntaven cap a un període de majoria absoluta entre el Partit Popular i Vox.
Tanmateix, per sorpresa meva i de molts científics socials, aquesta vegada el CIS (àmpliament criticat) és qui més s’ha apropat al resultat d’aquestes eleccions.
El PSOE, com a bona màquina electoral que és, i conscient de les fractures a l’espai de l’esquerra, decideix convocar eleccions per dues raons principals: 1) per jugar amb la por de la població estenent el missatge que, si no surt a votar, els resultats de cada una de les autonomies amb govern i acords de Partit Popular i Vox podrien extrapolar-se al Govern espanyol, fet que implicaria blanquejar, entre moltes altres qüestions, l’inici d’un període d’ofensiva contra els treballadors, contra la lluita envers la violència masclista i contra els drets del col·lectiu LGTBI; 2) conscient de les desavinences entre Podemos i Sumar, aconseguir reafirmar-se com a única força d’esquerres, fent molta campanya i molt èmfasi en el vot útil i en la idea que l’única forma de frenar un Partit Popular que ha comprat completament el marc de l’extrema dreta és votant el PSOE.
Per la part de Sumar, els haurien anat bé uns mesos més per acabar de configurar-se com a projecte polític i estendre’s territorialment, però el PSOE no els hi ha deixat. Les picabaralles, encara presents amb Podemos, no fan més que destruir, sens dubte, la mínima possibilitat de configurar un projecte d’esquerres sòlid i coherent. El resultat de tot açò? Més desafecció a l’espai de l’esquerra.
Ara bé, Sumar també té el repte de defugir els personalismes en què va caure Podemos, fet que també és complicat, ja que els mitjans de comunicació tradicionals empenyen cap als hiperlideratges.
Després d’unes eleccions, surten a la llum moltíssimes dades: comparacions amb les darreres eleccions autonòmiques, amb les generals de l’any 2019, etc. Però, entre molts dels titulars, destacaria que són els millors resultats del bipartidisme des de les eleccions del 2011.
El 2015 semblava que ens conduíem cap a un multipartidisme —o, en tot cas, cap a un bipartidisme moderat—, en què dos nous partits com Podemos i Ciutadans irrompien al Congrés i aconseguien el 30 % dels diputats de la cambra, mentre que el bipartidisme es quedava amb el 60 % dels escons. En aquestes eleccions, el bipartidisme ha assolit el 73,7 % dels escons.
L’anticipació d’aquestes eleccions també ha acabat amb qualsevol intent de desarticular el sistema de partits espanyol des de les regions menys poblades. El 2019, amb la problemàtica de l’Espanya buida, semblava que podia sorgir un moviment ciutadà i associatiu que obtingués representació. Per exemple, Soria Ya, amb un 19 % de vot, s’ha quedat fora del Congrés, i Teruel Existe, que va aconseguir un diputat el 2019, també s’ha quedat sense representació en aquests comicis.
Durant els darrers mesos, d’aquesta problemàtica se n’ha deixat de fer ressò i, com comentava abans, tot anava en la línia de PSOE o ultradreta. Per altra banda, està demostrat que són els mitjans de comunicació els que defineixen les problemàtiques de la ciutadania. Els problemes socials sovint són construïts i entren i surten de l’agenda política per única i exclusiva voluntat dels mitjans de comunicació i a conseqüència dels grans poders econòmics, que tenen la capacitat de posar-nos els temes que els interessen a la boca amb una facilitat sorprenent.
De fet, l’únic partit nacionalista que guanya representació respecte del 2019 és EH Bildu, que, sense haver de renunciar a la independència i als seus principis, manté un pragmatisme d’estat i un discurs frontal contra el feixisme i en defensa de la democràcia, fet que sembla agradar als seus votants.
En el cas del nacionalisme català, el politòleg Toni Rodon apunta que fins a 150.000 antics votants d’ERC en les eleccions del 2019 haurien apostat pel PSC aquestes eleccions. Tot per posar fre a PP i Vox. Açò ens dona a entendre, una vegada més, que el votant dels diferents partits polítics és heterogeni i no respon a una única lògica.
Ara, amb un gust agredolç a la boca, mentre alguns celebren que la ultradreta no entrarà al Govern (almenys per ara), ens trobem en la tessitura i amenaça d’una repetició electoral que ben segur no faria més que apropar i augmentar la representació del Partit Popular. Per altra banda, en cas de prosperar la investidura de Pedro Sánchez, ens espera una legislatura molt complicada i inestable, en què per aprovar cada una de les lleis es necessita majoria absoluta, inclosa la més important de totes: els pressupostos generals de l’Estat, que és el que determina quant es gasta i en què. També és cert que no hi pot haver gaires avenços per als treballadors de la mà de la dreta neoliberal catalana.
Ara bé, un escenari de quatre anys de concessions electorals a Junts per Catalunya es pot fer molt incòmode per al PSOE, per la qual cosa es podria estar plantejant una repetició electoral, per garantir la supervivència electoral en el futur més proper.
